Un petit país va ser el centre del món...

A finals de 2008, ja en plena crisi econòmica mundial, un petit país al nord d’Europa (gairebé tocant al Pol Nord) va canviar el curs de la història. No són rics, ni tenen un nivell de vida alt, però van demostrar a tothom que la verdadera democràcia no passa pel capitalisme salvatge.
El secret? Buscar els culpables dels problemes i les injustícies del sistema, i portar-los davant de la justícia perquè paguin pels seus abusos.


Islàndia va representar un dels primers exemples del qüestionament de l’efectivitat, sostenibilitat i credibilitat del sistema de lliure mercat. Va sorgir sense precedents, uns 3 anys abans del 15 - M, l’OWS (Occupy Wall Street) o el 15 – O.

Per entendre tots aquests dubtes i reivindicacions, al cap i a la fi, no cal ni consultar les dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística), que parlen per sí soles. És tant fàcil com engegar la televisió o la ràdio, escoltar les notícies i reflexionar.
Gairebé cada dia sentim a parlar de casos de corrupció, frau o evasió d’impostos relacionats amb les persones més influents i de més nivell econòmic d’aquesta societat. Com és possible que aquesta gent pugui cometre aquests delictes lliurement (fins que algun jutge il•luminat decideix que la cosa és massa descarada i hi intervé), quan a la resta de la gent de les classes treballadores li costa sang, suor i llàgrimes arribar a final de mes?

Mentrestant, tenim els bancs, les agències de qualificació de riscos (els nous dirigents del món), les companyies asseguradores, les empreses militars privades, les multinacionals, i tota una sèrie d’institucions que fan negoci aprofitant-se de les situacions de “shock” (crisis econòmiques, guerres, caos borsaris...), que afecten quasi exclusivament a les persones que menys recursos tenen. És just un sistema així?

Precisament són les preguntes com aquestes, les que al propi sistema no li interessa que es faci la gent: pensar és dolent pel negoci. Ja va quedar prou demostrat amb el cas de Grècia (quan el govern grec va anunciar que convocaria un referèndum sobre com afrontar la situació econòmica, les borses europees van caure en picat). Com bé va dir Alberto Montero, “cuando la democracia entra por la puerta, el mercado salta por la ventana”.

Així, resulta comprensible que els mitjans de comunicació hagin amagat (d’això, se’n diu desinformació) de forma deliberada i constant el progrés d’aquesta revolució social que va tenir lloc a Islàndia. No haurien de fer-ho si la situació hagués empitjorat, però el cas és que les dades de la Comissió Europea mostren que, des que es van empresonar els culpables de la crisi i es va negar el rescat als bancs, l’economia islandesa només ha fet que créixer; es preveu que el país arribi a triplicar el seu creixement durant aquest 2012. Alhora, Islàndia va començar a redactar una nova Constitució feta per als ciutadans i pels ciutadans.

D’aquesta manera, el que ara hem de plantejar-nos seriosament és el fet de seguir aquest exemple. La mobilització ciutadana, en altres paraules, sortir al carrer a reivindicar un sistema més igualitari, just i humà, és l’arma més poderosa dels ciutadans, i funciona.

Ja no hi ha lloc per excuses: tenim els precedents, els mètodes i els resultats.

Ara és moment per a la revolució.