La independència i altres mètodes de manipulació ciutadana

Abans de res, m’agradaria deixar clares un parell de coses. Estic totalment a favor de la independència de Catalunya; ara bé, crec que cadascú entén el concepte de la independència de forma i en un context diferent. És a dir, dubto força que, per posar un exemple, l’Uriel Bertran (diputat de SI) tingui la mateixa idea d’independència que l’Oriol Pujol (secretari general de Convergència).

Una cosa és clara, el que ara es coneix com a Espanya es va forjar a cops de l’espasa de Felip V, i amb això vull dir que històricament, Catalunya té (o hauria de tenir) dret a ser lliure si així ho decideix. Ara bé, hi ha una gran diversitat de postures; els que consideren la independència com un càstig a la resta d’Espanya, els que simplement miren pels avantatges econòmics que presumptament se’n derivarien, els que veuen teories de conspiració de la resta del món envers Catalunya, i molts més.

Personalment, crec que que no es pot negar-se a preguntar-li al poble el que vol o impedir que la seva decisió és materialitzi; seria una actitud covarda, injusta, opressiva i antidemocràtica.  Bé, doncs aquesta és precisament la que ha adoptat el govern del PP, al qual no se’l pot considerar com el govern més democràtic de la història (vegi’s la reforma de la Constitució o l’engany del seu programa electoral).

I ja que parlem d’enganys i mentides, podem citar la hipocresia de CIU, un partit que diu portar l’estelada com a bandera i que, no obstant, va a Madrid a negociar el pacte fiscal. No era l’expresident Pujol (pare l’anteriorment citat Oriol Pujol) qui deia allò de “ara no toca”? Si alguna cosa em crida l’atenció és que, abans de les darreres eleccions catalanes, CIU no havia parlat mai d’independència ni de res que s’hi assemblés.

Un detall: CIU usa sempre l’expressió Estat propi, en comptes d’independència. Dues opcions, o desconeixen que les dues paraules no són sinònims (també Catalunya tindria un Estat propi en un model federalista, per exemple), o les seves intencions no són les que diuen tenir. Que cadascú esculli per sí mateix.

Seguint amb el tema de la confusió i la manipulació, vull fer referència a una situació es va donar ara fa uns anys. Tots recordem el famós 11 de setembre en què EEUU va patir una brutal tragèdia, la del World Trade Center. L’endemà del dia en què dos avions van xocar contra les Torres Bessones, quan el país es  trobava immers en el caos i la por, el govern de George W. Bush va fer pública una llei que baixava els tipus d’interès amb el pretext de que la gent pogués tornar a comprar, malgrat la crisi econòmica mundial que hi havia des del 1991. Bé, doncs a dia d’avui els economistes han reconegut que aquesta llei no va fer més que engreixar el sac de l’especulació financera que ha provocat la profunda crisi econòmica que vivim des de fa anys. Però, quan tothom tenia al seu cap el terrorisme i la guerra, qui pensava en el que estava fent Bush? Això, senyores i senyors, és un exemple molt clar de manipulació ciutadana.

I per què he citat aquest exemple? Perquè crec que amb el tema de la independència de Catalunya està passant el mateix. Ara que la premsa, la televisió i la ràdio no paren de parlar-ne, ara que la gent està volcada en el tema, ara que l’Artur Mas i CIU presumeixen de defensar un Estat català, qui pensa en les retallades que ells mateixos estan imposant? Què se n’ha fet de la pujada de taxes a les universitats catalanes, de l’euro per recepta, del pagament per tupper als menjadors escolars, dels horaris intensius o de les retallades en sanitat? No ens enganyem; sí, el govern del PP imposa moltes restriccions, però CIU les permet i les aplica a Catalunya.

A més a més, porten dient fa alguns dies en diverses entrevistes (la més recent, la que Artur Mas va concedir al diari La Vanguardia el passat 12 d’octubre), que en el seu programa electoral de cara a les eleccions del proper dia 25, seguiran defensant les tisores en el que faci falta. I això ho faran tant si Catalunya decideix ser independent com si no, tinguem-ho clar.

No ens deixem enganyar més. CIU, la dreta catalana, no tenia fins fa poc cap intenció de defensar les postures independentistes. Van voler arrossegar votants amb paraules maques, i els va funcionar, però es queden sense gasolina per seguir endavant. Com se sol dir, pots ocultar la brutícia i les mentides tant bé com sàpigues, però deixen un rastre, i tard o d’hora s’acaben descobrint.

Ara tenen tot l’entramat de mentides sobre la taula, una cortina de fum que ha manipulat l’opinió de molta gent. Ja no se’ls fa preguntes ni se’ls demana responsabilitat per les polítiques abusives que estan posant a la pràctica.
 

S’haurà de veure quant de temps podran seguir aguantant aquest castell de cartes, però crec que li toca a la gent normal i corrent, als que patim les conseqüències de la crisi i dels enganys, a tots els que ens preocupa el lamentable futur que ara per ara sembla que ens tocarà viure, al marge de si aconseguim la independència o no, dir prou d’una vegada per totes.

Com diria Lluís Llach, si no podem deslligar-nos de tota la manipulació i les mentides que ens envolten, mai no podrem caminar. Hem d’estirar tots a l’hora.

És hora de sortir al carrer a protestar, a denunciar, a exigir justícia i a fer pinya; és hora de lluitar pel nostre futur.

De la mina al carrer. La lluita per la dignitat

En aquests darrers dies hem pogut informar-nos… . No, m’he expressat malament, ja que cap o molt pocs mitjans de comunicació (premsa escrita, emissores de ràdio, etc.) han informat del que realment està passant amb els miners d’Astúries, Castella-la Manxa, i Castella i Lleó.

 

Bé,  potser és que la crisi està afectant d’una manera tant important a les grans empreses de mitjans de comunicació del país que s’han vist obligades a reduir la seva plantilla i, en conseqüència, no tenen prou personal per cobrir totes les notícies. Esperem de tot cor que no passi el mateix amb l’Eurocopa 2012, perquè si no, allò de el orgullo español caurà més baix que les accions de Bankia.

Dit això, en vistes de la manca de capacitat dels mitjans de comunicació per cobrir la totalitat d’una notícia tant important com és la vaga indefinida i les nombroses protestes (acampades, talls d’autovies, tancades, manifestacions, etc.) que s’estan duent a terme principalment a Astúries, en relació al sector de la Mineria, em proposo aixecar aquest vel que involuntàriament (o no) han col•locat sobre els ulls de la gent.

Si alguna cosa hem pogut saber aquests dies sobre el tema, malauradament, és la cara fosca de la moneda del que ha passat. Els disturbis, detencions, imatges de miners encaputxats, la Policia Nacional amb fusells, i demés incidents han fet que, com hagués dit Shakespeare (Macbeth), la nit hagi enfosquit el camí del sol.

I quina és la veritat de tot plegat? La verdadera notícia, o al menys, la que moralment i decentment ho hauria de ser, és que els miners d’Astúries s’han aixecat junts contra la opressió. Uso aquesta paraula perquè no es pot definir d’una altra manera aquesta agressió als drets dels treballadors que suposa  el carregar-se el 100% del pressupost destinat a la seguretat minera (s’hauria de fer baixar a treballar a les mines als del Govern, a veure si seguirien pensant igual), el 99’6% del destinat a la formació i beques, el 76’6% del dels projectes empresarials, o el 63’2% del de les ajudes al funcionament de les empreses del sector. Els representants del sindicat de UGT afirmen que en cas de dur-se finalment a terme aquesta mesura, això conduiria irrevocablement al tancament de la mineria del carbó i a l’abandonament a la seva sort de les comarques mineres.

Per tot això, fa més de 10 dies que els miners de totes les comarques que es dediquen al sector estan en vaga. Els sindicats de CCOO i UGT i els representants dels treballadors de la mineria, en vistes de la posició inflexible i, per què no dir-ho, autoritària del Govern a l’hora de buscar una solució a tot plegat, han decidit que la vaga sigui declarada indefinida. En aquests dies hi ha hagut més d’un centenar d’actes de reivindicació, ja sigui per part dels propis miners o d’altres col•lectius que els donen suport, a tot el país (principalment a Astúries, a Castella i Lleó i a Castella la Manxa).

Hi ha una desena de miners tancats en senyal de protesta a diferents mines a León, desenes de talls de carreteres i autovies cada dia, manifestacions de milers de persones a tot el país, però malgrat tot això, els “senyors” del PP es neguen a negociar, fent cas omís de les advertències per part de sindicats i representants dels treballadors que, en cas de no arribar-se a un acord urgentment, les protestes es poden radicalitzar. Sembla ser que es repeteix la pel•lícula dels anys 80 a Anglaterra, quan les polítiques dictatorials de Margaret Thatcher van conduir a una vaga general dels miners del país. Això va fer que “la dama de ferro” enviés les forces policials a reprimir a tot aquell que participés o recolzés la vaga. Esperem que, en aquest cas, el resultat sigui diferent.

Personalment, crec que tots nosaltres hauríem de fer-nos la reflexió de fins quan pensem seguir tolerant totes les injustícies i abusos que es produeixen dia rere dia en aquest país, el nostre país.

  

No parlo només de les retallades inhumanes (cada dia hi ha més morts a causa de les retallades en Sanitat) que va iniciar el govern de Zapatero i que ha continuat el de Rajoy (Aznar va tenir la gran sort de no topar-se amb una crisi d’aquesta magnitud; si no, no vull ni imaginar-me el que hagués passat). Estic referint-me al fet que els lladres que roben fortunes immenses d’aquest país segueixen en llibertat; que els jutges que intenten fer la seva feina en relació a assumptes delicats són silenciats i aïllats (casos Urdangarín i Garzón); que tot i ser un Estat aconfessional, l’Església segueix embutxacant-se més de 10.000 milions d’euros cada any a costa de l’esforç de tots els ciutadans; que cap banquer o polític corrupte no ha passat un sol dia a la presó malgrat haver-se’l imputat; o que cada dos per tres estem veient com les forces de seguretat reprimeixen brutalment, injustificadament i indiscriminadament reivindicacions de gent pacífica. Podria seguir, doncs desgraciadament la llista és inacabable. Així, podem veure que els que tenen la paella pel mànec estan disposats a protegir els seus interessos a qualsevol preu, encara que hagin de fer-ho de formes escandaloses i descarades.

Potser ha arribat el moment de pujar el llistó de les protestes. No ens precipitem, no s’hauria d’arribar mai a la violència. Però si alguna cosa hem pogut comprovar gràcies als miners, és que hi ha altres formes de protesta que causen més impacte. Muntar barricades cremant pneumàtics, tallar desenes de carreteres i autovies amb troncs o descarregant camions de carbó i organitzar manifestacions de milers i milers de persones són altres vies, més intenses, però també més visibles i efectives. I totes enfocades cap a un mateix objectiu.

 

Potser hem d’aprendre d’aquesta gent que la nostra dignitat, la de cadascú de nosaltres, no està en venda. Tampoc està subjecte a retallades ni a agressions de cap tipus. Si hem de tornar a les barricades per a protegir el que ens queda de dignitat, ho hem de fer. Cal que posem nosaltres el límit de les coses.

Els miners s’han unit per una causa comú. A què esperem tots per fer el mateix?

La joventut en peu de guerra

Segurament tots estem d’acord en que els joves són el futur d’un poble, i un poble sense futur és un poble perdut. Així doncs, podem fàcilment arribar a la conclusió que cal invertir i fomentar una bona educació, ja que és la base fonamental d’una societat. En altres paraules, sense una educació de qualitat, les persones es tornen ignorants, i es converteixen en un ramat d’ovelles, sense criteri propi, submises i, sobretot, manipulables.

No obstant, sembla ser que a una sèrie de “senyors” no els interessa que el poble tingui cultura, que pugui desenvolupar el seu propi criteri, o que, bàsicament pugui qüestionar-se les coses. Així, els resulta més senzill imposar la seva política (que ja ha arribat a nivells repressius) amb la qual busquen descaradament enriquir-se.

No només això, sinó que, aprofitant l’excusa de la crisi, aquests terroristes (així els descric jo, ja que és la por el que venen) tenen el pretext perfecte per a poder justificar les seves actuacions. No contents amb això, fins i tot han modificat la Constitució (la norma suprema de l’Estat) per a poder explicar per què els diners que recapta el Govern primer passen pels bancs d’Alemanya i França (per pagar els deutes que han contret sense autorització dels ciutadans), i després, el que queda, es destina a pagar el sou de professors, metges, bombers o policies.

Ara, havent passat per l’etapa de retallades en sanitat, es dediquen a exprimir al màxim el sistema de l’educació pública, que és la base per al desenvolupament d’una societat. Han augmentat les taxes universitàries, el preu dels màsters i els postgraus, i retallat les beques fins a tal punt que, d’aquí poc, només podran estudiar els rics. A l’educació, tal i com diu l’article 27 de la Constitució Espanyola, hi ha de poder accedir tothom.  

 “D’algun lloc s’han de treure els diners, si no, no sortirem mai de la crisi”, diuen alguns. Personalment, crec que a aquestes persones no els ha afectat gaire la crisi. Hi ha moltes altres maneres d’aconseguir diners; per exemple, si el Govern es dediqués a perseguir el frau fiscal d’aquest país, només en poder recuperar la meitat de diners que s’han obtingut amb delictes d’aquest tipus, es podria solucionar tot l’atur del país (els 5 milions d’aturats) unes 3 o 4 vegades. I com aquesta, existeixen moltes altres alternatives que ja s'han proposat, però que se n'ha fet cas omís.

Cóm explicarem a les posteriors generacions que en 37 anys de “democràcia” vam perdre la majoria de les coses per les que molta gent va lluitar i, fins i tot, morir? S’ha arribat, definitivament, a un punt crític. És el moment d’unir i organitzar-se per combatre el terrorisme financer i polític que pretén posar preu als drets de les persones.

Fa poc, vaig ser testimoni d’un fet sense precedents. La Facultat de Dret de la Universitat de Girona (la qual mai no ha destacat, precisament, per la seva lluita estudiantil) de cop, va començar a organitzar-se, a convocar assemblees, i sobretot, a mobilitzar-se. El que això em demostra és que, per fi, la gent s’està adonant de la verdadera realitat que vivim.

Els drets no són una cosa que algú ens hagi de donar, són allò que ningú pot negar-nos. I en aquests moments, hem de sortir al carrer a defensar-los.

No serà gens fàcil. Aquelles persones que tenen el poder, les mateixes que han provocat la situació en la que ens trobem ara i que intenten fer-nos creure que tots som culpables del problema, tenen molts mitjans per a reprimir a tot aquell que vulgui canviar aquest sistema que tant els beneficia.

Es dediquen a desinformar mitjançant els telenotícies (de caràcter, com a mínim, poc objectiu), el futbol, l’anomenada teleporqueria, i altres, per tal que la gent no pensi o no tingui una percepció clara de la seva verdadera situació. El poble té dret a saber allò que l'afecta (directa i indirectament) i a decidir per sí mateix sobre el seu futur.

Criminalitzen totes aquelles persones que lluiten pacíficament contra aquest sistema postfranquista. El diari d’ultradreta de “La Razón”, violant absolutament tots els drets de la intimitat personal i de la pròpia imatge, va fer públiques les fotografies, els noms, i les situacions personals de 5 estudiants universitaris que van participar en una manifestació on hi va haver aldarulls i, com no, les ja habituals i desmesurades càrregues policials. El Govern i la justícia van callar.

No obstant tots aquests obstacles, el que no podran aturar mai és la unió popular. S’ha demostrat al llarg de tota la història, és l’arma més forta per combatre aquest enemic. Tal i com diu una cançó d’un grup musical força conegut: “no podran res davant d’un poble unit, alegre, i combatent”.

Organitzar-se, lluitar, fer pinya, i mobilitzar-se és més important que mai. Tots hem d’unir-nos per defensar aquest esglaó tant essencial de la societat com és l’educació pública. Hem de combatre junts pel nostre futur.

Per tot això, jo, demà, dia 22 de maig, aniré a la vaga i a la manifestació en defensa d’una educació pública i de qualitat. La lluita continua.

València, l'enemic a les portes (del col·legi)

“Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del amor”, així és el començament del seu himne. A primera vista, crida l’atenció que, defensant la seva llengua com ho fan els valencians, la cançó que els representa sigui precisament en l’idioma “del reino”. Bé, serà que prefereixen estar tranquils i callats, tal i com li hauria agradat al generalísimo.

Parlar de flors i d’amor amb tot el que està passant aquests dies és, com a mínim, poc realista. S’ha arribat a un punt crític, al meu parer. La situació és molt preocupant, i no parlo ja només de l’abusiva i extorsionadora reforma laboral.

Més propi d’una obra de Charles Chaplin que d’un país “democràtic”, el que està passant darrerament a València (i a tot el país) fa pensar que hem retrocedit en el temps. Però no per l’humor, sinó pel color gris, les persecucions i l’agressió brutal i constant als drets dels ciutadans.

Al llarg de tota la història de la humanitat sempre hi ha hagut (i hi haurà) opressors i oprimits; un dia, però, els darrers decideixen rebel·lar-se contra els seus dominadors; llavors, el conte torna a començar fins a la següent revolució.

Per molt que no vulguem acabar d’acceptar-ho i ens dediquem a mirar a altres bandes (com pretenen els autors d’aquesta situació), el problema també és en aquest país. És dins i fora de casa nostra, i ens afecta a tots.

Potser seria millor dedicar-nos a comentar la pèssima situació en que es troben altres països (Grècia, Itàlia...), o simplement engegar la televisió i omplir el nostre cervell dels problemes personals d’una colla de paràsits socials que es fan d’or aprofitant-se de la indiferència, però un dia o altre haurem d’acceptar la veritat. I la veritat és que si no fem res, si no reclamem decència, justícia i igualtat social, estem abaixant el cap davant dels nostres opressors i sucumbint a la dominació.

Fa pocs dies es va veure un dels esdeveniments més deplorables del que es recorda de l’època “democràtica” d’aquest país. Una colla d’animals (perquè d’una altra manera no se’ls pot qualificar) vestits de blau i negre van agredir al llarg de tres dies seguits uns estudiants de secundària que es manifestaven pacíficament davant la porta de l’institut on estudiaven. Van argumentar que obeïen ordres (igual que van fer els nazis al judici de Nuremberg), i que els estudiants van agredir-los primer.

Personalment, he de dir que he estat al costat d’un guàrdia antidisturbis, i crec que no són gaire diferents d’un armari massís. Em sembla força improbable que uns nens de no més de 17 anys agredissin (o ho intentessin) un grup d’aquestes característiques. Per acabar-ho de rematar,
després va aparèixer el cap de la Policia de València referint-se als estudiants com “l’enemic”.

De tot això es pot extreure que unes màquines sense cervell i entrenades per a coses que no vull ni imaginar-me, manats per un “home” sense cap mena d’escrúpols i menys encara sentit comú, van apallissar i detenir uns nens per demostrar, probablement, que anar en contra d’aquest sistema comporta conseqüències.

I què van aconseguir amb això? Absolutament res, doncs al llarg dels dies següents a aquests tres, de repressió policial pública i sistemàtica, es van organitzar tot tipus d’actes (manifestacions,
concentracions, denúncies, comunicats...) en suport dels estudiants de l’Institut Lluís Vives de València. Es va agrupar molta gent en molts pobles diferents.

El missatge que ha de quedar no és el del record de temps passats, o el fet que fa falta que les coses empitjorin fins a extrems gairebé inhumans perquè la gent s’uneixi. No, el que importa és que, poc a poc, tothom va veient que això no quadra. La indiferència perd terreny, a les dures, però el perd.

Cada cop som més els que ens unim en contra d’aquest sistema. De mica en mica, els oprimits van adonant-se que canviar les coses és possible, i que no s’ha de cedir un sol centímetre de llibertat.

Per això, cal que sumem tots. Cal sortir al carrer a protegir els drets de tothom; cal sortir al carrer a defensar la igualtat, la solidaritat i la justícia social; cal que sortim al carrer a lluitar per la nostra llibertat.

Garzón, judici a la Humanitat

Aquest dimarts passat, 24 de gener, va tenir lloc l’esperat i mediàtic judici al jutge Baltasar Garzón. El cas ja fa temps que s’hauria d’haver resolt, però és ben sabut que la “justícia” d’aquest país no és coneguda precisament per la seva eficàcia.

Per fer-nos una idea de la situació que s’està donant ara, però, cal tenir en compte tota la història del cas.

Baltasar Garzón Real, pels qui no estiguin gaire al corrent, és un magistrat espanyol de coneguda reputació. Se’l coneix, sobretot, per promoure l’ordre de detenció contra el dictador Augusto Pinochet per haver torturat i matat ciutadans espanyols durant el seu règim, així com també per crims contra la Humanitat.
També va voler investigar l’exsecretari nord-americà Henry Kissinger, de qui es sospitava que va tenir relació amb la instauració de les dictadures a l’Amèrica Llatina durant la dècada dels 70 (la denominada Operació Còndor).
A més, va lluitar perquè es poguessin presentar càrrecs de genocidi contra funcionaris argentins per la desaparició de ciutadans espanyols durant la dictadura d’Adolfo Scilingo (1976-1983), el qual va ser condemnat posteriorment per l’Audiència Nacional de l'Estat espanyol a 640 anys de presó.

La investigació dels comptes a l’estranger del banc BBVA per blanqueig de diners, la sol•licitud per fer fora del seu càrrec l’anterior Primer Ministre d’Itàlia Silvio Berlusconi o la campanya contra la guerra d’Irak i l’emissió de l’ordre de detenció contra Osama bin Laden són algunes de les destacades actuacions que donen peu a la fama internacional de Garzón.

I ara, coses de la vida, és a ell a qui jutgen. Se l’acusa de dictar resolucions injustes de forma intencionada (prevaricació) en motiu d’intentar investigar crims de detenció il•legal, desaparició i execució durant l’època de la Guerra Civil i el franquisme.
En altres paraules, se’l vol condemnar per intentar fer a Espanya el mateix que va aconseguir en l’àmbit internacional.

Personalment, penso que aquest exemple ens ha de fer reflexionar sobre moltes coses, però sobretot, en la justícia.

Contràriament al que pugui dir el sr. Juan Carlos o l’art. 14 de la Constitució Espanyola, la realitat és que no tots els ciutadans d’aquest país som iguals davant la Llei. Si ho fóssim, persones com Fèlix Millet, Francesc Camps, Iñaki Urdangarín o Jaume Matas haurien d’estar complint condemna. I com aquests, molts més.

En canvi, el que ara pot ser que acabi essent declarat culpable és un home que durant tota la seva vida professional ha intentat (i en molts casos, aconseguit) perseguir i portar davant dels tribunals a alguns dels delinqüents i criminals més famosos dels últims anys.

A pesar de tot això, poc a poc, entitats i persones de tot el món han anat unint-se per tal de fer front a aquesta injusta situació. Molta gent dels països de l’Amèrica Llatina s’està mobilitzant, fent una constant i persistent campanya contra la famosa Llei d’Amnistia per investigar els crims del franquisme. Però el més sorprenent és que gairebé tots els jutjats i tribunals espanyols han manifestat el seu recolzament a Garzón.

Els únics que semblen disposats a acceptar les exigències d’aquesta darrera llei dictatorial són el Tribunal Constitucional (el qual està constantment envoltat per la polèmica, pel caràcter poc imparcial o democràtic, per així dir-ho, de les seves decisions) i el Tribunal Suprem, que és el que porta el cas.

Paradoxalment, es podria dir que la mateixa justícia està essent jutjada. Deu ser per algun motiu que, a l’hora de representar-la, li tapen els ulls. Potser perquè no pugui veure tot el que està passant.

Un home, conegut per defensar amb totes les seves forces valors com la justícia o la igualtat, va dir un cop que el que realment importa no és la perversitat dels malvats, sinó la indiferència dels bons.

La societat en què va combatre Martin Luther King no és massa diferent de la d’avui en dia, i correspon a cadascú de nosaltres l’elecció entre apartar la mirada o actuar. Per això, si volem millorar les coses, hem de sortir al carrer i lluitar pel que és just.

El dia que ens hi trobem tots, canviarem el món.

Un petit país va ser el centre del món...

A finals de 2008, ja en plena crisi econòmica mundial, un petit país al nord d’Europa (gairebé tocant al Pol Nord) va canviar el curs de la història. No són rics, ni tenen un nivell de vida alt, però van demostrar a tothom que la verdadera democràcia no passa pel capitalisme salvatge.
El secret? Buscar els culpables dels problemes i les injustícies del sistema, i portar-los davant de la justícia perquè paguin pels seus abusos.


Islàndia va representar un dels primers exemples del qüestionament de l’efectivitat, sostenibilitat i credibilitat del sistema de lliure mercat. Va sorgir sense precedents, uns 3 anys abans del 15 - M, l’OWS (Occupy Wall Street) o el 15 – O.

Per entendre tots aquests dubtes i reivindicacions, al cap i a la fi, no cal ni consultar les dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística), que parlen per sí soles. És tant fàcil com engegar la televisió o la ràdio, escoltar les notícies i reflexionar.
Gairebé cada dia sentim a parlar de casos de corrupció, frau o evasió d’impostos relacionats amb les persones més influents i de més nivell econòmic d’aquesta societat. Com és possible que aquesta gent pugui cometre aquests delictes lliurement (fins que algun jutge il•luminat decideix que la cosa és massa descarada i hi intervé), quan a la resta de la gent de les classes treballadores li costa sang, suor i llàgrimes arribar a final de mes?

Mentrestant, tenim els bancs, les agències de qualificació de riscos (els nous dirigents del món), les companyies asseguradores, les empreses militars privades, les multinacionals, i tota una sèrie d’institucions que fan negoci aprofitant-se de les situacions de “shock” (crisis econòmiques, guerres, caos borsaris...), que afecten quasi exclusivament a les persones que menys recursos tenen. És just un sistema així?

Precisament són les preguntes com aquestes, les que al propi sistema no li interessa que es faci la gent: pensar és dolent pel negoci. Ja va quedar prou demostrat amb el cas de Grècia (quan el govern grec va anunciar que convocaria un referèndum sobre com afrontar la situació econòmica, les borses europees van caure en picat). Com bé va dir Alberto Montero, “cuando la democracia entra por la puerta, el mercado salta por la ventana”.

Així, resulta comprensible que els mitjans de comunicació hagin amagat (d’això, se’n diu desinformació) de forma deliberada i constant el progrés d’aquesta revolució social que va tenir lloc a Islàndia. No haurien de fer-ho si la situació hagués empitjorat, però el cas és que les dades de la Comissió Europea mostren que, des que es van empresonar els culpables de la crisi i es va negar el rescat als bancs, l’economia islandesa només ha fet que créixer; es preveu que el país arribi a triplicar el seu creixement durant aquest 2012. Alhora, Islàndia va començar a redactar una nova Constitució feta per als ciutadans i pels ciutadans.

D’aquesta manera, el que ara hem de plantejar-nos seriosament és el fet de seguir aquest exemple. La mobilització ciutadana, en altres paraules, sortir al carrer a reivindicar un sistema més igualitari, just i humà, és l’arma més poderosa dels ciutadans, i funciona.

Ja no hi ha lloc per excuses: tenim els precedents, els mètodes i els resultats.

Ara és moment per a la revolució.

Iñaki i la Corona d'espines

El tema que més ha sonat durant les festes de Nadal d’aquest any no ha estat ni el discurs del Rei (gairebé còmic, com de costum), ni les retallades anunciades per l’equip de govern del PP ni les manipulacions electorals de Vladimir Putin, ni la crisi econòmica. No, tot això ha quedat apartat de l’opinió pública per un sol nom, el d’Iñaki Urdangarín.

A aquest escàndol, més semblant a una pel·lícula d’humor que a uns fets reals, l’han anomenat com “el cas Babel”. Els actors que hi intervenen són ja coneguts per la seva reputació, però el més famós de tots, sens dubte, és el Duc de Palma (al menys, de moment) Iñaki Urdangarín. Segons l’home del moment, el jutge José Castro, a l’ex gendre del Rei se l’imputa per malversació de fons públics, prevaricació, frau a l’Administració i falsificació de documents.


Això suscita, com a mínim, dubtes sobre la sagrada institució de La Corona. Som realment, tal i com va dir el sr. Juan Carlos al seu discurs de Nadal fa uns dies, tots iguals davant la Llei? El temps ho dirà, però personalment, no m’estranyaria que aquest flamant lladre ni tan sols arribés a trepitjar el terra de la presó (on, en el cas de ser una altra persona sense influència política, hi passaria alguns anys). Al monarca li podrien contestar amb els exemples dels senyors Millet, Camps, Torres o Matas, que encara segueixen en llibertat. A aquests tres últims se’ls ha identificat com a socis i còmplices d’Urdangarín, vinculats per la Fundació Nóos (de la qual va ser fundador el segon) i les seves poc honrades activitats.

Una anècdota que a mi m’ha fet força gràcia ha estat un fet que s’ha descobert en la investigació de Jaume Matas, el qual és membre del polèmic Partit Popular i també expresident del Govern balear. Després d’imputar-lo, entre altres coses, per la comissió de delicte fiscal, tràfic d’influències, malversació de fons públics o blanqueig de capitals, s’ha trobat que aquest senyor posseeix un “palauet” just al costat de l’edifici de la Sindicatura de Comptes de les Illes Balears.
Bé, vist el què s’ha vist en els últims dies, amb les investigacions de la policia i de la fiscalia i, finalment, la imputació ahir d’Iñaki Urdangarín, podem anar comprovant fins on arriba el fenomen que ja ve essent habitual últimament en aquest país, la corrupció.












Ara tan sols queda veure si el sr. José Castro tindrà el valor de seguir estirant del fil, perquè no ens ha de quedar cap dubte que al contrari de com va dir el Rei, és perfectament generalitzable aquesta conducta individual.

La Casa de Su Majestad el Rey d’Espanya li ha servit a Urdangarín per poder cometre tots aquests delictes sense que ningú se n’adonés fins ara, però ell no està sol dins aquest cercle viciós de cobdícia, ambició i poder. No crec que fos gaire sorprenent si en aquesta o en altres investigacions relacionades hi sorgissin altres noms de la Família Reial Espanyola (tant homes com dones).

Per tant, segons sembla, el panorama actual és el següent. La Casa Reial és una institució formal; amb càrrecs i tasques sense cap mena de rellevància; amb sous provinents de les arques de l’Estat; que sovint crea fundacions i ONG amb l’objectiu, segons sembla, de malversar i blanquejar els fons públics; que proporciona luxes i privilegis (alguns tant descarats com la immunitat diplomàtica) a bona part dels seus membres perquè no puguin ser jutjats davant dels Tribunals, etc.


Curiosament, quan es va iniciar la investigació d’Iñaki Urdangarín, els principals membres de la Família Reial espanyola (primer el Rei i després Felip de Borbó), van començar a tancar files desmarcant-se del que abans era un seu aliat. No serà que temen que algun dia se’ls relacioni, hagin de parar de robar i delinquir, i hagin de passar comptes davant la Justícia?

Esperem que, amb una mica de sort (per a tots), aquesta daurada Corona es torni algun dia d’espines, tal i com li ha passat al “senyor” Urdangarín.