Garzón, judici a la Humanitat

Aquest dimarts passat, 24 de gener, va tenir lloc l’esperat i mediàtic judici al jutge Baltasar Garzón. El cas ja fa temps que s’hauria d’haver resolt, però és ben sabut que la “justícia” d’aquest país no és coneguda precisament per la seva eficàcia.

Per fer-nos una idea de la situació que s’està donant ara, però, cal tenir en compte tota la història del cas.

Baltasar Garzón Real, pels qui no estiguin gaire al corrent, és un magistrat espanyol de coneguda reputació. Se’l coneix, sobretot, per promoure l’ordre de detenció contra el dictador Augusto Pinochet per haver torturat i matat ciutadans espanyols durant el seu règim, així com també per crims contra la Humanitat.
També va voler investigar l’exsecretari nord-americà Henry Kissinger, de qui es sospitava que va tenir relació amb la instauració de les dictadures a l’Amèrica Llatina durant la dècada dels 70 (la denominada Operació Còndor).
A més, va lluitar perquè es poguessin presentar càrrecs de genocidi contra funcionaris argentins per la desaparició de ciutadans espanyols durant la dictadura d’Adolfo Scilingo (1976-1983), el qual va ser condemnat posteriorment per l’Audiència Nacional de l'Estat espanyol a 640 anys de presó.

La investigació dels comptes a l’estranger del banc BBVA per blanqueig de diners, la sol•licitud per fer fora del seu càrrec l’anterior Primer Ministre d’Itàlia Silvio Berlusconi o la campanya contra la guerra d’Irak i l’emissió de l’ordre de detenció contra Osama bin Laden són algunes de les destacades actuacions que donen peu a la fama internacional de Garzón.

I ara, coses de la vida, és a ell a qui jutgen. Se l’acusa de dictar resolucions injustes de forma intencionada (prevaricació) en motiu d’intentar investigar crims de detenció il•legal, desaparició i execució durant l’època de la Guerra Civil i el franquisme.
En altres paraules, se’l vol condemnar per intentar fer a Espanya el mateix que va aconseguir en l’àmbit internacional.

Personalment, penso que aquest exemple ens ha de fer reflexionar sobre moltes coses, però sobretot, en la justícia.

Contràriament al que pugui dir el sr. Juan Carlos o l’art. 14 de la Constitució Espanyola, la realitat és que no tots els ciutadans d’aquest país som iguals davant la Llei. Si ho fóssim, persones com Fèlix Millet, Francesc Camps, Iñaki Urdangarín o Jaume Matas haurien d’estar complint condemna. I com aquests, molts més.

En canvi, el que ara pot ser que acabi essent declarat culpable és un home que durant tota la seva vida professional ha intentat (i en molts casos, aconseguit) perseguir i portar davant dels tribunals a alguns dels delinqüents i criminals més famosos dels últims anys.

A pesar de tot això, poc a poc, entitats i persones de tot el món han anat unint-se per tal de fer front a aquesta injusta situació. Molta gent dels països de l’Amèrica Llatina s’està mobilitzant, fent una constant i persistent campanya contra la famosa Llei d’Amnistia per investigar els crims del franquisme. Però el més sorprenent és que gairebé tots els jutjats i tribunals espanyols han manifestat el seu recolzament a Garzón.

Els únics que semblen disposats a acceptar les exigències d’aquesta darrera llei dictatorial són el Tribunal Constitucional (el qual està constantment envoltat per la polèmica, pel caràcter poc imparcial o democràtic, per així dir-ho, de les seves decisions) i el Tribunal Suprem, que és el que porta el cas.

Paradoxalment, es podria dir que la mateixa justícia està essent jutjada. Deu ser per algun motiu que, a l’hora de representar-la, li tapen els ulls. Potser perquè no pugui veure tot el que està passant.

Un home, conegut per defensar amb totes les seves forces valors com la justícia o la igualtat, va dir un cop que el que realment importa no és la perversitat dels malvats, sinó la indiferència dels bons.

La societat en què va combatre Martin Luther King no és massa diferent de la d’avui en dia, i correspon a cadascú de nosaltres l’elecció entre apartar la mirada o actuar. Per això, si volem millorar les coses, hem de sortir al carrer i lluitar pel que és just.

El dia que ens hi trobem tots, canviarem el món.

Un petit país va ser el centre del món...

A finals de 2008, ja en plena crisi econòmica mundial, un petit país al nord d’Europa (gairebé tocant al Pol Nord) va canviar el curs de la història. No són rics, ni tenen un nivell de vida alt, però van demostrar a tothom que la verdadera democràcia no passa pel capitalisme salvatge.
El secret? Buscar els culpables dels problemes i les injustícies del sistema, i portar-los davant de la justícia perquè paguin pels seus abusos.


Islàndia va representar un dels primers exemples del qüestionament de l’efectivitat, sostenibilitat i credibilitat del sistema de lliure mercat. Va sorgir sense precedents, uns 3 anys abans del 15 - M, l’OWS (Occupy Wall Street) o el 15 – O.

Per entendre tots aquests dubtes i reivindicacions, al cap i a la fi, no cal ni consultar les dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística), que parlen per sí soles. És tant fàcil com engegar la televisió o la ràdio, escoltar les notícies i reflexionar.
Gairebé cada dia sentim a parlar de casos de corrupció, frau o evasió d’impostos relacionats amb les persones més influents i de més nivell econòmic d’aquesta societat. Com és possible que aquesta gent pugui cometre aquests delictes lliurement (fins que algun jutge il•luminat decideix que la cosa és massa descarada i hi intervé), quan a la resta de la gent de les classes treballadores li costa sang, suor i llàgrimes arribar a final de mes?

Mentrestant, tenim els bancs, les agències de qualificació de riscos (els nous dirigents del món), les companyies asseguradores, les empreses militars privades, les multinacionals, i tota una sèrie d’institucions que fan negoci aprofitant-se de les situacions de “shock” (crisis econòmiques, guerres, caos borsaris...), que afecten quasi exclusivament a les persones que menys recursos tenen. És just un sistema així?

Precisament són les preguntes com aquestes, les que al propi sistema no li interessa que es faci la gent: pensar és dolent pel negoci. Ja va quedar prou demostrat amb el cas de Grècia (quan el govern grec va anunciar que convocaria un referèndum sobre com afrontar la situació econòmica, les borses europees van caure en picat). Com bé va dir Alberto Montero, “cuando la democracia entra por la puerta, el mercado salta por la ventana”.

Així, resulta comprensible que els mitjans de comunicació hagin amagat (d’això, se’n diu desinformació) de forma deliberada i constant el progrés d’aquesta revolució social que va tenir lloc a Islàndia. No haurien de fer-ho si la situació hagués empitjorat, però el cas és que les dades de la Comissió Europea mostren que, des que es van empresonar els culpables de la crisi i es va negar el rescat als bancs, l’economia islandesa només ha fet que créixer; es preveu que el país arribi a triplicar el seu creixement durant aquest 2012. Alhora, Islàndia va començar a redactar una nova Constitució feta per als ciutadans i pels ciutadans.

D’aquesta manera, el que ara hem de plantejar-nos seriosament és el fet de seguir aquest exemple. La mobilització ciutadana, en altres paraules, sortir al carrer a reivindicar un sistema més igualitari, just i humà, és l’arma més poderosa dels ciutadans, i funciona.

Ja no hi ha lloc per excuses: tenim els precedents, els mètodes i els resultats.

Ara és moment per a la revolució.

Iñaki i la Corona d'espines

El tema que més ha sonat durant les festes de Nadal d’aquest any no ha estat ni el discurs del Rei (gairebé còmic, com de costum), ni les retallades anunciades per l’equip de govern del PP ni les manipulacions electorals de Vladimir Putin, ni la crisi econòmica. No, tot això ha quedat apartat de l’opinió pública per un sol nom, el d’Iñaki Urdangarín.

A aquest escàndol, més semblant a una pel·lícula d’humor que a uns fets reals, l’han anomenat com “el cas Babel”. Els actors que hi intervenen són ja coneguts per la seva reputació, però el més famós de tots, sens dubte, és el Duc de Palma (al menys, de moment) Iñaki Urdangarín. Segons l’home del moment, el jutge José Castro, a l’ex gendre del Rei se l’imputa per malversació de fons públics, prevaricació, frau a l’Administració i falsificació de documents.


Això suscita, com a mínim, dubtes sobre la sagrada institució de La Corona. Som realment, tal i com va dir el sr. Juan Carlos al seu discurs de Nadal fa uns dies, tots iguals davant la Llei? El temps ho dirà, però personalment, no m’estranyaria que aquest flamant lladre ni tan sols arribés a trepitjar el terra de la presó (on, en el cas de ser una altra persona sense influència política, hi passaria alguns anys). Al monarca li podrien contestar amb els exemples dels senyors Millet, Camps, Torres o Matas, que encara segueixen en llibertat. A aquests tres últims se’ls ha identificat com a socis i còmplices d’Urdangarín, vinculats per la Fundació Nóos (de la qual va ser fundador el segon) i les seves poc honrades activitats.

Una anècdota que a mi m’ha fet força gràcia ha estat un fet que s’ha descobert en la investigació de Jaume Matas, el qual és membre del polèmic Partit Popular i també expresident del Govern balear. Després d’imputar-lo, entre altres coses, per la comissió de delicte fiscal, tràfic d’influències, malversació de fons públics o blanqueig de capitals, s’ha trobat que aquest senyor posseeix un “palauet” just al costat de l’edifici de la Sindicatura de Comptes de les Illes Balears.
Bé, vist el què s’ha vist en els últims dies, amb les investigacions de la policia i de la fiscalia i, finalment, la imputació ahir d’Iñaki Urdangarín, podem anar comprovant fins on arriba el fenomen que ja ve essent habitual últimament en aquest país, la corrupció.












Ara tan sols queda veure si el sr. José Castro tindrà el valor de seguir estirant del fil, perquè no ens ha de quedar cap dubte que al contrari de com va dir el Rei, és perfectament generalitzable aquesta conducta individual.

La Casa de Su Majestad el Rey d’Espanya li ha servit a Urdangarín per poder cometre tots aquests delictes sense que ningú se n’adonés fins ara, però ell no està sol dins aquest cercle viciós de cobdícia, ambició i poder. No crec que fos gaire sorprenent si en aquesta o en altres investigacions relacionades hi sorgissin altres noms de la Família Reial Espanyola (tant homes com dones).

Per tant, segons sembla, el panorama actual és el següent. La Casa Reial és una institució formal; amb càrrecs i tasques sense cap mena de rellevància; amb sous provinents de les arques de l’Estat; que sovint crea fundacions i ONG amb l’objectiu, segons sembla, de malversar i blanquejar els fons públics; que proporciona luxes i privilegis (alguns tant descarats com la immunitat diplomàtica) a bona part dels seus membres perquè no puguin ser jutjats davant dels Tribunals, etc.


Curiosament, quan es va iniciar la investigació d’Iñaki Urdangarín, els principals membres de la Família Reial espanyola (primer el Rei i després Felip de Borbó), van començar a tancar files desmarcant-se del que abans era un seu aliat. No serà que temen que algun dia se’ls relacioni, hagin de parar de robar i delinquir, i hagin de passar comptes davant la Justícia?

Esperem que, amb una mica de sort (per a tots), aquesta daurada Corona es torni algun dia d’espines, tal i com li ha passat al “senyor” Urdangarín.