En aquests darrers dies hem pogut informar-nos… . No, m’he expressat malament, ja que cap o molt pocs mitjans de comunicació (premsa escrita, emissores de ràdio, etc.) han informat del que realment està passant amb els miners d’Astúries, Castella-la Manxa, i Castella i Lleó.
Bé, potser és que la crisi està afectant d’una manera tant important a les grans empreses de mitjans de comunicació del país que s’han vist obligades a reduir la seva plantilla i, en conseqüència, no tenen prou personal per cobrir totes les notícies. Esperem de tot cor que no passi el mateix amb l’Eurocopa 2012, perquè si no, allò de el orgullo español caurà més baix que les accions de Bankia.
Dit això, en vistes de la manca de capacitat dels mitjans de comunicació per cobrir la totalitat d’una notícia tant important com és la vaga indefinida i les nombroses protestes (acampades, talls d’autovies, tancades, manifestacions, etc.) que s’estan duent a terme principalment a Astúries, en relació al sector de la Mineria, em proposo aixecar aquest vel que involuntàriament (o no) han col•locat sobre els ulls de la gent.
Si alguna cosa hem pogut saber aquests dies sobre el tema, malauradament, és la cara fosca de la moneda del que ha passat. Els disturbis, detencions, imatges de miners encaputxats, la Policia Nacional amb fusells, i demés incidents han fet que, com hagués dit Shakespeare (Macbeth), la nit hagi enfosquit el camí del sol.
I quina és la veritat de tot plegat? La verdadera notícia, o al menys, la que moralment i decentment ho hauria de ser, és que els miners d’Astúries s’han aixecat junts contra la opressió. Uso aquesta paraula perquè no es pot definir d’una altra manera aquesta agressió als drets dels treballadors que suposa el carregar-se el 100% del pressupost destinat a la seguretat minera (s’hauria de fer baixar a treballar a les mines als del Govern, a veure si seguirien pensant igual), el 99’6% del destinat a la formació i beques, el 76’6% del dels projectes empresarials, o el 63’2% del de les ajudes al funcionament de les empreses del sector. Els representants del sindicat de UGT afirmen que en cas de dur-se finalment a terme aquesta mesura, això conduiria irrevocablement al tancament de la mineria del carbó i a l’abandonament a la seva sort de les comarques mineres.
Per tot això, fa més de 10 dies que els miners de totes les comarques que es dediquen al sector estan en vaga. Els sindicats de CCOO i UGT i els representants dels treballadors de la mineria, en vistes de la posició inflexible i, per què no dir-ho, autoritària del Govern a l’hora de buscar una solució a tot plegat, han decidit que la vaga sigui declarada indefinida. En aquests dies hi ha hagut més d’un centenar d’actes de reivindicació, ja sigui per part dels propis miners o d’altres col•lectius que els donen suport, a tot el país (principalment a Astúries, a Castella i Lleó i a Castella la Manxa). Hi ha una desena de miners tancats en senyal de protesta a diferents mines a León, desenes de talls de carreteres i autovies cada dia, manifestacions de milers de persones a tot el país, però malgrat tot això, els “senyors” del PP es neguen a negociar, fent cas omís de les advertències per part de sindicats i representants dels treballadors que, en cas de no arribar-se a un acord urgentment, les protestes es poden radicalitzar. Sembla ser que es repeteix la pel•lícula dels anys 80 a Anglaterra, quan les polítiques dictatorials de Margaret Thatcher van conduir a una vaga general dels miners del país. Això va fer que “la dama de ferro” enviés les forces policials a reprimir a tot aquell que participés o recolzés la vaga. Esperem que, en aquest cas, el resultat sigui diferent.
Personalment, crec que tots nosaltres hauríem de fer-nos la reflexió de fins quan pensem seguir tolerant totes les injustícies i abusos que es produeixen dia rere dia en aquest país, el nostre país.
No parlo només de les retallades inhumanes (cada dia hi ha més morts a causa de les retallades en Sanitat) que va iniciar el govern de Zapatero i que ha continuat el de Rajoy (Aznar va tenir la gran sort de no topar-se amb una crisi d’aquesta magnitud; si no, no vull ni imaginar-me el que hagués passat). Estic referint-me al fet que els lladres que roben fortunes immenses d’aquest país segueixen en llibertat; que els jutges que intenten fer la seva feina en relació a assumptes delicats són silenciats i aïllats (casos Urdangarín i Garzón); que tot i ser un Estat aconfessional, l’Església segueix embutxacant-se més de 10.000 milions d’euros cada any a costa de l’esforç de tots els ciutadans; que cap banquer o polític corrupte no ha passat un sol dia a la presó malgrat haver-se’l imputat; o que cada dos per tres estem veient com les forces de seguretat reprimeixen brutalment, injustificadament i indiscriminadament reivindicacions de gent pacífica. Podria seguir, doncs desgraciadament la llista és inacabable. Així, podem veure que els que tenen la paella pel mànec estan disposats a protegir els seus interessos a qualsevol preu, encara que hagin de fer-ho de formes escandaloses i descarades.
Potser ha arribat el moment de pujar el llistó de les protestes. No ens precipitem, no s’hauria d’arribar mai a la violència. Però si alguna cosa hem pogut comprovar gràcies als miners, és que hi ha altres formes de protesta que causen més impacte. Muntar barricades cremant pneumàtics, tallar desenes de carreteres i autovies amb troncs o descarregant camions de carbó i organitzar manifestacions de milers i milers de persones són altres vies, més intenses, però també més visibles i efectives. I totes enfocades cap a un mateix objectiu.
Potser hem d’aprendre d’aquesta gent que la nostra dignitat, la de cadascú de nosaltres, no està en venda. Tampoc està subjecte a retallades ni a agressions de cap tipus. Si hem de tornar a les barricades per a protegir el que ens queda de dignitat, ho hem de fer. Cal que posem nosaltres el límit de les coses.
Els miners s’han unit per una causa comú. A què esperem tots per fer el mateix?
