De les brases al foc, però amb la galleda plena

Amics, amigues, ha passat. Tots estàvem segurs que el PP guanyaria les eleccions des de fa temps; no obstant, encara quedàvem uns quants que teníem esperances en que no ho faria de forma absoluta. Ens equivocàvem, doncs els nostres pitjors temors s’han confirmat.

El Partido Popular ha aconseguit portar al Congrés dels Diputats 186 membres. Em fa mal fins i tot escriure-ho, però és la realitat. La ciutadania espanyola ha castigat el PSOE de forma implacable: han perdut 59 diputats de cop. I tot i que l’esquerra també se n’ha beneficiat (IU ha passat de 2 a 11 representants), el triomf de la dreta ha estat massiu a tot el territori.

Però, què significa això pel futur del nostre país?

Per començar, es podria considerar que hem retrocedit en el temps, uns 72 anys enrere, aproximadament. El 1939 va començar un dels pitjors períodes de la història del país, amb la victòria del generalísimo a la Guerra Civil Espanyola. Més de 35 anys de dictadura van empobrir i esclavitzar a la població fins a límits brutals. No obstant, sembla que encara queden persones amb un altre punt de vista. Molts ex-franquistes es troben encara avui dins l’organització del PP, per exemple, el que una vegada va ser ministre de Franco, Manuel Fraga. Curiosament, aquest partit atreu encara avui el suport de sectors ultraconservadors (per no dir feixistes) de la nostra societat. En altres paraules, l’àguila imperial s’ha transformat en gavina.


També ha de quedar clar que, si algun dia ens plantejàvem acabar amb les abusives retallades amb que el govern recompensa els esforços dels treballadors i treballadores d’aquest país, aquest no serà avui; tampoc demà, ni el mes que ve. Oblidem-nos de la idea de la justícia social, com a mínim, fins d’aquí a quatre anys.
Potser no va sortir a les notícies, però fa uns mesos, el que serà el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va anar a fer una visita a la cancellera alemanya Angela Merkel (figura dominant de la UE). Però no ho va fer perquè fossin amics, no, sinó per assegurar-li que les retallades seguirien fins que es tornessin els diners que els bancs alemanys van prestar a Espanya en forma d’ajudes.

En les seves declaracions, Rajoy ha assegurat que combatran la crisi i l’atur, però, algú li ha preguntat com pensa fer-ho sense un impost de successions o sobre les grans fortunes? D’on pensa treure els diners per solventar l’atur, superar la crisi econòmica i, alhora, pagar a Alemanya? La resposta és fàcilment deduïble, crec jo. Dels diners que corresponen a aquells qui menys tenen i poden actuar: de les pensions de la gent gran, dels subsidis d’atur, de les subvencions escolars (beques), de les matrícules de les universitats, dels sous dels funcionaris, dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, seguretat...), i un extens etcètera.


El Partit Popular, amb Mariano Rajoy al cap davant (vigilat de ben a prop per les “joies de la corona”: Esperanza Aguirre, J. M. Aznar, D. de Cospedal, F. Camps, etc.), acabarà o, si més no, intentarà acabar de posar les manilles als canells dels sectors més desafavorits de la nostra societat. Ja poden començar a tremolar homosexuals, immigrants, dones (pels temes de l’avort i de la igualtat social) o nacionalistes (no importa d’on siguin), doncs aquests fa tota la impressió que seran els primers en ser agredits. Si abans ja estaven en una situació poc o gens favorable, ara els atacs seran pitjors, seran legítims. I pot ser que aquests siguin els primers, però no ens enganyem: no seran els darrers.

Tal i com va dir un cop Martin Niemöller, “Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas, guardé silencio, porque yo no era comunista; cuando encarcelaron a los socialdemócratas, guardé silencio, porque yo no era socialdemócrata; cuando vinieron a buscar a los sindicalistas, no protesté, porque yo no era sindicalista; cuando vinieron a buscar a los judíos, no protesté, porque yo no era judío; cuando finalmente vinieron a buscarme a mí, no había nadie más que pudiera protestar”.

I jo em pregunto: representa que ara hem d’abaixar els braços i perdre tota esperança de canviar les coses? Hem de callar mentre es carreguen tot allò pel que els nostres avantpassats van combatre? No serà que és això el que pretén aquesta gent?


Doncs em sap greu per ells, però jo no penso fer res d’això. Hem saltat de les brases al foc, però això no vol dir que no es pugui apagar. Comença una nova etapa, probablement la més decisiva de tota la història democràtica del país. Cal que ens conscienciem tots, que sortim al carrer a lluitar per les coses bones que encara ens queden i que ens volen (o voldran) prendre. La història ens ha demostrat que quan el poble s’uneix, és capaç de vèncer el més ferotge dels enemics. Doncs si de debò volem salvar el que queda de tot allò pel que els nostres avis van lluitar, coses tant bàsiques com una educació pública, gratuïta i laica, els convenis col·lectius o la sanitat pública i universal, no val quedar-se de braços creuats. S’haurà de sortir al carrer tantes vegades com faci falta, a manifestar-se i reivindicar la justícia social que tant seriosament perilla; i s’haurà de fer conjuntament, perquè la democràcia, la igualtat, la solidaritat i la justícia són cosa de tots.

La Diplomàcia del s.XXI

Avui, tots els mitjans de comunicació van plens (i segurament també hi aniran durant tota la setmana) de dues notícies bomba. La primera i més important, a priori, és que Grècia convoca un referèndum ciutadà per posar sobre la taula de debat l’acord de les mesures de rescat. L’altra és que EEUU ha retirat la seva ajuda a la UNESCO a causa de l’admissió en la organització de Palestina.

Primer de tot, referent a la primera notícia, he de dir que encara no he vist els telenotícies. No obstant, estic convençut que això serà motiu de crítica. Segurament ho enfocaran com un error monumental comès per l’actual govern de Grècia. A més, l’activitat dels mercats s’ha disparat, i han caigut els valors de les primes de risc d’Italia, Espanya, Grècia i d’altres països. En paraules del diari espanyol que presumptament és més d’esquerres, El Público: “la decisión del gobierno griego ha provocado el enfado de los mercados”. El problema, en aquesta primera notícia, no és per què es pensa en els mercats com si fossin persones amb sentiments (i que no és bo fer-les enfadar), sinó per què es creu que és un error convocar un referèndum ciutadà sobre, al meu parer, el futur de l’economia del país.

Tant dolent és preguntar-li a la població com es vol que el país actuï davant d’una de les situacions econòmiques més difícils de la història? Si els governs responen a la voluntat i necessitats ciutadanes, com pot estar malament consultar quines són, abans de prendre decisions tant importants?

I, casualment, tots els alts càrrecs de les grans potències europees (Merkel, Sarkozy, Rubalcaba, etc.) comencen a murmurar i a posar-se “discretament” les mans al cap. És comprensible: la voluntat del poble no és bona pel negoci “familiar”. En fi, serà bo veure el que passarà amb aquest referèndum i la decisió que prendrà finalment el govern grec (sota la supervisió de la UE, es clar).

La segona notícia és la que més impacte m’ha causat, ja que el fet que l’economia dels països capitalistes s’enfonsi no és cap novetat: les crisis són fets usuals, és per tots sabut. Dediquem més atenció, per tant, al fet que EEUU hagi retirat el seu suport econòmic a la UNESCO a causa de l’admissió en aquesta de Palestina.

Clar està que els americans estan en el seu ple dret de fer el que vulguin, però ara no tinc massa clar que aquesta ajuda econòmica que facilitaven abans tant alegrement fos desinteressada. Jo crec que ho hauria de ser, que per això és la Organització de Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura. En teoria, els diners que destinen els països d’aquesta organització internacional van destinats a fins tant nobles com el foment de l’educació o de la cultura. Ara, però, resulta que si un país que ha estat destrossat per l’opressió d’Israel, que cau a trossos, en el que la població es mor en la misèria (si tenen la sort de no ser aniquilats pels focs de les armes), no es mereix que l’ajudin.

En canvi (un fet força peculiar), el país opressor, Israel, no només forma part de la UNESCO des de fa molt de temps, sinó que gaudeix de l’ajuda econòmica que ha proporcionat EEUU. Aquest mateix país és el que, després de l’admissió en la UNESCO de Palestina, va esbroncar i exigir a la UE que prengués represàlies en contra. Tot i així, tots els països de la organització estan d’acord en ajudar Israel sense cap tipus de condicions. Reconec que no entenc masses coses de la diplomàcia actual, però a mi, tot aquest assumpte em provoca un sentiment de vergonya molt fort envers el meu país, que també forma part d’aquesta organització.

Però em vull centrar en la qüestió de l’ajuda dels EEUU. La seva ajuda no sembla que sigui desinteressada, tot al contrari. Aporta diners sota les seves condicions, i si això provoca el deteriorament de les ajudes a favor de la cultura, l’educació o la recerca científica, doncs no importa. En la meva opinió, trobo tot això, com a mínim, trist. La reputació de la UNESCO, que fins i tot aporta ajudes per tal de conservar les grans obres històriques de la nostra societat, es veu, si no compromesa, perjudicada per successos com aquest.

La incorporació de Palestina a la organització internacional havia de ser, en teoria, un acte de voluntat de reconeixement internacional, l’ajuda pel progrés d’aquest país. Doncs a EEUU li ha faltat temps per mostrar-se en contra d’aquestes idees. Tot i que, ben mirat, què es pot esperar d’un país que primer ven armes a un altre país, i després li declara la guerra (acusant-lo de tenir armes de destrucció massiva) per fer-se amb el control de tots els seus recursos?

En fi, qui entengui la diplomàcia moderna, que la compri. Jo no li veig res de bo.