La Diplomàcia del s.XXI

Avui, tots els mitjans de comunicació van plens (i segurament també hi aniran durant tota la setmana) de dues notícies bomba. La primera i més important, a priori, és que Grècia convoca un referèndum ciutadà per posar sobre la taula de debat l’acord de les mesures de rescat. L’altra és que EEUU ha retirat la seva ajuda a la UNESCO a causa de l’admissió en la organització de Palestina.

Primer de tot, referent a la primera notícia, he de dir que encara no he vist els telenotícies. No obstant, estic convençut que això serà motiu de crítica. Segurament ho enfocaran com un error monumental comès per l’actual govern de Grècia. A més, l’activitat dels mercats s’ha disparat, i han caigut els valors de les primes de risc d’Italia, Espanya, Grècia i d’altres països. En paraules del diari espanyol que presumptament és més d’esquerres, El Público: “la decisión del gobierno griego ha provocado el enfado de los mercados”. El problema, en aquesta primera notícia, no és per què es pensa en els mercats com si fossin persones amb sentiments (i que no és bo fer-les enfadar), sinó per què es creu que és un error convocar un referèndum ciutadà sobre, al meu parer, el futur de l’economia del país.

Tant dolent és preguntar-li a la població com es vol que el país actuï davant d’una de les situacions econòmiques més difícils de la història? Si els governs responen a la voluntat i necessitats ciutadanes, com pot estar malament consultar quines són, abans de prendre decisions tant importants?

I, casualment, tots els alts càrrecs de les grans potències europees (Merkel, Sarkozy, Rubalcaba, etc.) comencen a murmurar i a posar-se “discretament” les mans al cap. És comprensible: la voluntat del poble no és bona pel negoci “familiar”. En fi, serà bo veure el que passarà amb aquest referèndum i la decisió que prendrà finalment el govern grec (sota la supervisió de la UE, es clar).

La segona notícia és la que més impacte m’ha causat, ja que el fet que l’economia dels països capitalistes s’enfonsi no és cap novetat: les crisis són fets usuals, és per tots sabut. Dediquem més atenció, per tant, al fet que EEUU hagi retirat el seu suport econòmic a la UNESCO a causa de l’admissió en aquesta de Palestina.

Clar està que els americans estan en el seu ple dret de fer el que vulguin, però ara no tinc massa clar que aquesta ajuda econòmica que facilitaven abans tant alegrement fos desinteressada. Jo crec que ho hauria de ser, que per això és la Organització de Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura. En teoria, els diners que destinen els països d’aquesta organització internacional van destinats a fins tant nobles com el foment de l’educació o de la cultura. Ara, però, resulta que si un país que ha estat destrossat per l’opressió d’Israel, que cau a trossos, en el que la població es mor en la misèria (si tenen la sort de no ser aniquilats pels focs de les armes), no es mereix que l’ajudin.

En canvi (un fet força peculiar), el país opressor, Israel, no només forma part de la UNESCO des de fa molt de temps, sinó que gaudeix de l’ajuda econòmica que ha proporcionat EEUU. Aquest mateix país és el que, després de l’admissió en la UNESCO de Palestina, va esbroncar i exigir a la UE que prengués represàlies en contra. Tot i així, tots els països de la organització estan d’acord en ajudar Israel sense cap tipus de condicions. Reconec que no entenc masses coses de la diplomàcia actual, però a mi, tot aquest assumpte em provoca un sentiment de vergonya molt fort envers el meu país, que també forma part d’aquesta organització.

Però em vull centrar en la qüestió de l’ajuda dels EEUU. La seva ajuda no sembla que sigui desinteressada, tot al contrari. Aporta diners sota les seves condicions, i si això provoca el deteriorament de les ajudes a favor de la cultura, l’educació o la recerca científica, doncs no importa. En la meva opinió, trobo tot això, com a mínim, trist. La reputació de la UNESCO, que fins i tot aporta ajudes per tal de conservar les grans obres històriques de la nostra societat, es veu, si no compromesa, perjudicada per successos com aquest.

La incorporació de Palestina a la organització internacional havia de ser, en teoria, un acte de voluntat de reconeixement internacional, l’ajuda pel progrés d’aquest país. Doncs a EEUU li ha faltat temps per mostrar-se en contra d’aquestes idees. Tot i que, ben mirat, què es pot esperar d’un país que primer ven armes a un altre país, i després li declara la guerra (acusant-lo de tenir armes de destrucció massiva) per fer-se amb el control de tots els seus recursos?

En fi, qui entengui la diplomàcia moderna, que la compri. Jo no li veig res de bo.