Se'ns pixen a sobre i diuen que plou

Des dels inicis de la humanitat, és a dir, des que els homes (i dones) van poder començar a pensar i a raonar les coses, fins als dies d’avui s’ha anat reproduint una conducta força interessant, en la meva opinió. Aquesta manera de pensar i d’obrar en conseqüència, per dir-ho d’alguna manera, ha aportat més problemes que solucions a les persones. M’estic referint a l’atribució de successos incomprensibles a un poder (o poders) superior; dit en altres paraules: les persones tendeixen buscar el significat o la justificació de coses que no entenen en conceptes o idees que estan per sobre de qualsevol actuació possible.


L’exemple per excel·lència d’aquesta conducta és la religió i el seu origen. Mesopotamis, egipcis, romans, grecs, i altres antigues civilitzacions ja relacionaven fenòmens incomprensibles (per a ells) com la pluja o la nit amb uns poders superiors, els Déus.

Com he dit, seria fals dir que actualment això ja no es fa. El que passa és que amb l’aparició de la ciència, moltes de les coses que abans no s’entenien han passat a tenir una explicació. No obstant, encara queden conceptes com la sort o l’atzar, que encara recauen en una autoritat divina (el nom de la qual va variant segons el tipus de religió: Déu, Buda, Al·là o Jehovà).

No crec que sigui una forma de pensar molt irracional, doncs té força lògica que si no es pot trobar l’explicació a un fenomen, se’n creï una del no-res que sigui plausible però indemostrable. Així , tot i que es crea un debat sobre si les coses són i succeeixen tal i com planteja aquesta idea/creença o no, ja s’ha obert la porta d’una explicació fàcil. I la gent, si ha de triar entre una solució que requereixi una mica d’esforç (buscar, documentar-se, experimentar...) i una de fàcil i ja feta, no s’ho pensa dues vegades.

Dit això, també resulta molt útil fer creure a les persones que un fenomen s’ha creat de manera espontània quan en realitat no és així. És un tipus molt popular de manipulació, i si s’aconsegueix fer de manera eficaç, pot generar beneficis importants (no necessàriament econòmics). Un cas d’això podria ser, per exemple, el que la majoria dels nens petits fan quan el professor els hi demana els deures i no els han fet. Solen inventar-se les excuses més inversemblants per intentar lliurar-se del càstig que els hi pertoca, tals com que el gos se’ls hi ha menjat la llibreta, que el germà o germana els hi ha robat de la motxilla, etc.

Doncs això passa a diari en la societat actual, tot i que la manipulació ha arribat a nivells increïbles. I a raó de què? Doncs pel mateix motiu de sempre, per evitar responsabilitats. L’únic que ha canviat és que ara els abusos i les injustícies que s’intenta amagar s’han multiplicat i agreujat fins a dimensions descomunals.

El cas que vull exposar ara, probablement sigui una de les manipulacions més escandalosament fructíferes de la història. Bé, tots sabem que el sistema econòmic que predomina al món és el del liberalisme (també conegut com a capitalisme). Un dels màxims representants i defensors d’aquest sistema va ser el filòsof polític Adam Smith, amb la seva famosa teoria de la ma invisible (1759). Ell ja deia que el capitalisme, per naturalesa, provoca períodes de creixement i períodes de recessió en l’economia dels països. Aquests períodes de recessió són coneguts popularment com a crisis. El que ha passat al llarg d’aquests més de 200 anys que fa que el liberalisme econòmic (pre)domina el món, és que cada cop els períodes han estat més bruscos. Els creixements cada cop eren més grans, sí, però les crisis que venien després anaven tornant-se més dures i llargues; la gent s’enriquia més ràpidament, però empobrien més i més.

I en això estem a dia d’avui. Ens trobem davant d’una crisi de tals dimensions que la població comença a qüestionar-se si el sistema és, com a mínim, sostenible. De fet, siguem sincers: poca gent (per no dir ningú) veu una sortida plausible a aquesta crisi.

Però el que vull destacar és que la idea de molta gent és que les crisis, aquestes que cada cop afoguen més els que menys recursos tenen, es creen soles, com per art de màgia (o per la voluntat divina). Sembla ser que hi ha gent que pensa que aquests períodes en que la majoria de la població empobreix sense remei són obra de la naturalesa, que és com si el món funcionés així per defecte.

Obrim els ulls d’una vegada! Que no ens prenguin per un ramat d’ovelles que es pot manipular com millor els hi sembli. Qui? els que de veritat provoquen les crisis: bancs, companyies asseguradores, polítics corruptes, agències de qualificació de riscos, empreses multinacionals, i un llarg etcètera.











Ho repeteixo per si algú encara no ho té clar: les crisis no són fenòmens paranormals, no són cap cosa inexplicable fruit del cosmos o de la voluntat de cap poder superior; són autèntiques obres d’art (en el pitjor dels sentits), resultats de processos d’enriquiment personal, armes de destrucció massiva de qualsevol tipus de solidaritat, consciència o sentit comú. I aquests instruments destinats a enganyar i a evitar les responsabilitats que justament els correspondria acatar els dirigeixen persones humanes, no la naturalesa o els Déus.

A partir d’aquí, cal que ens deixem de raonaments ancestrals. Hem d’analitzar amb sentit comú i lògica les cortines de fum que ens venen. Només així podrem aprendre a fer front, a trobar solucions i a buscar alternatives a les crisis econòmiques.