“Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del amor”, així és el començament del seu himne. A primera vista, crida l’atenció que, defensant la seva llengua com ho fan els valencians, la cançó que els representa sigui precisament en l’idioma “del reino”. Bé, serà que prefereixen estar tranquils i callats, tal i com li hauria agradat al generalísimo.
Parlar de flors i d’amor amb tot el que està passant aquests dies és, com a mínim, poc realista. S’ha arribat a un punt crític, al meu parer. La situació és molt preocupant, i no parlo ja només de l’abusiva i extorsionadora reforma laboral.
Més propi d’una obra de Charles Chaplin que d’un país “democràtic”, el que està passant darrerament a València (i a tot el país) fa pensar que hem retrocedit en el temps. Però no per l’humor, sinó pel color gris, les persecucions i l’agressió brutal i constant als drets dels ciutadans.
Al llarg de tota la història de la humanitat sempre hi ha hagut (i hi haurà) opressors i oprimits; un dia, però, els darrers decideixen rebel·lar-se contra els seus dominadors; llavors, el conte torna a començar fins a la següent revolució.Per molt que no vulguem acabar d’acceptar-ho i ens dediquem a mirar a altres bandes (com pretenen els autors d’aquesta situació), el problema també és en aquest país. És dins i fora de casa nostra, i ens afecta a tots.
Potser seria millor dedicar-nos a comentar la pèssima situació en que es troben altres països (Grècia, Itàlia...), o simplement engegar la televisió i omplir el nostre cervell dels problemes personals d’una colla de paràsits socials que es fan d’or aprofitant-se de la indiferència, però un dia o altre haurem d’acceptar la veritat. I la veritat és que si no fem res, si no reclamem decència, justícia i igualtat social, estem abaixant el cap davant dels nostres opressors i sucumbint a la dominació.
Fa pocs dies es va veure un dels esdeveniments més deplorables del que es recorda de l’època “democràtica” d’aquest país. Una colla d’animals (perquè d’una altra manera no se’ls pot qualificar) vestits de blau i negre van agredir al llarg de tres dies seguits uns estudiants de secundària que es manifestaven pacíficament davant la porta de l’institut on estudiaven. Van argumentar que obeïen ordres (igual que van fer els nazis al judici de Nuremberg), i que els estudiants van agredir-los primer.
Personalment, he de dir que he estat al costat d’un guàrdia antidisturbis, i crec que no són gaire diferents d’un armari massís. Em sembla força improbable que uns nens de no més de 17 anys agredissin (o ho intentessin) un grup d’aquestes característiques. Per acabar-ho de rematar,
després va aparèixer el cap de la Policia de València referint-se als estudiants com “l’enemic”.
després va aparèixer el cap de la Policia de València referint-se als estudiants com “l’enemic”.
De tot això es pot extreure que unes màquines sense cervell i entrenades per a coses que no vull ni imaginar-me, manats per un “home” sense cap mena d’escrúpols i menys encara sentit comú, van apallissar i detenir uns nens per demostrar, probablement, que anar en contra d’aquest sistema comporta conseqüències.
I què van aconseguir amb això? Absolutament res, doncs al llarg dels dies següents a aquests tres, de repressió policial pública i sistemàtica, es van organitzar tot tipus d’actes (manifestacions,
concentracions, denúncies, comunicats...) en suport dels estudiants de l’Institut Lluís Vives de València. Es va agrupar molta gent en molts pobles diferents.
El missatge que ha de quedar no és el del record de temps passats, o el fet que fa falta que les coses empitjorin fins a extrems gairebé inhumans perquè la gent s’uneixi. No, el que importa és que, poc a poc, tothom va veient que això no quadra. La indiferència perd terreny, a les dures, però el perd.
Cada cop som més els que ens unim en contra d’aquest sistema. De mica en mica, els oprimits van adonant-se que canviar les coses és possible, i que no s’ha de cedir un sol centímetre de llibertat.
Per això, cal que sumem tots. Cal sortir al carrer a protegir els drets de tothom; cal sortir al carrer a defensar la igualtat, la solidaritat i la justícia social; cal que sortim al carrer a lluitar per la nostra llibertat.
