Quan era petit, amb els amics solíem jugar a futbol a l’hora del pati, i com que cap de nosaltres volia fer de porter, a vegades recorríem a una tàctica per, de pas, riure una estona. Consistia en escollir una persona sense cap mena de motiu; simplement ens posàvem d’acord els altres de l’equip, contàvem fins a tres, i senyalàvem amb el dit el perjudicat, que no podia fer-hi res. En dèiem escollir “a dit”.
I per què explico això? Perquè sembla ser que aquest mateix mètode que nosaltres utilitzàvem també és una pràctica habitual del govern per designar aquelles persones que han d’organitzar i dirigir aquest país.
La gran diferència és que un país no és un pati d’escola, que els perjudicats passen a ser més de 47 milions de persones, i que el fet de juguin així ens està abocant a la més penosa i absoluta misèria.
Fa uns dies, el diari Público va publicar la notícia de que el Govern de Rajoy té més de 570 assessors que han aconseguit el seu càrrec a l’Administració Pública sense que se’ls hi hagi exigit cap mena de requisit o prova.
Per intentar treure pilotes fora, asseguren que aquestes assignacions no han estat arbitràries, sinó que s’exigeixen certs requisits, com la idoneïtat. Bé, nosaltres al pati també dèiem que estàvem escollint la persona idònia.
També s’ha descobert que 68 assessors de Rajoy no tenen ni tan sols el graduat escolar. Les mares solen instar els joves a estudiar dient-los que sense estudis no s’arriba enlloc; doncs aquí tornem a tenir al PP, per variar, portant la contrària.
Amb tot això, no només passen la ma per la cara als funcionaris i a altres persones que puguin estar més capacitades per ocupar aquests càrrecs, sinó que a més, deixen el país (que es troba en una situació realment crítica, en tots els sentits) en mans d’un “govern de col·legues” .
Definitivament, si bé el Govern del PP fa temps que va perdre la seva legitimitat respecte del poble, ara sembla que també ha creuat la línia de la llei.
En definitiva, podem
dir que ens trobem davant d’un Govern que no representa de cap manera els
interessos del poble, i que a més s’ha format de forma il·legal. Tal i com va
dir l’economista Arcadi Oliveres: “Estem en mans de delinqüents”.Però la cosa no s’acaba aquí, en absolut. No seria tan greu el fet si no fos perquè aquests 578 assessors tenen no només un càrrec públic, sinó també un sou que surt de les arques del país.
Aquests individus, que han aconseguit la butaca només per ser “amics o familiars de”, s’enriqueixen gràcies als impostos que, cada vegada amb més dificultats, paguem tots.
Malaurada i lamentablement, estem arribant a uns nivells de corrupció política i moral cada cop més greus. L’avarícia i l’ambició de poder són la veritable malaltia de la societat actual. El càncer té un nom: capitalisme. El bonic ideal de la democràcia s’ha contaminat amb les mentides i enganys d’una classe política sense escrúpols, que ha venut la seva decència i valors morals a canvi, com no, de poder i diners.
Aquests assessors i la gran estafa als ciutadans que representen només són la punta d’un gran iceberg. Cotxes oficials, sous vitalicis, hotels de luxe, dietes de 5 estrelles, roba de disseny...tots aquests individus són els que trepitgen impunement la resta de la població.
Si volem fer alguna cosa per canviar tot això, crec que no seria mala idea començar per fer fora tots aquests titelles de la seva poltrona. O no és això el que fa un empresari quan un treballador no fa la seva feina?
Doncs per aconseguir-ho hem de sortir tots al carrer, a protestar, a fer pinya en contra, a unir-nos davant la injustícia que representen.
Només així podrem arribar a una societat més justa i igualitària per tots; hem de comprendre i aplicar, d’una vegada per totes, el que va voler explicar Thomas Jefferson quan va dir:
“Quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió es converteix en un deure”
