D’entrada, perquè es pugui considerar que el sistema polític no és una tirania, ha d’haver-hi un canvi en el partit polític governant. En el nostre cas, PSOE I PP es reparteixen el poder. Ara bé, tinc seriosos dubtes en que es produeixin gaires canvis.
Primer de tot m’haig de referir al fet que, suposadament, el PP és un partit de Dretes (conservador) i el PSOE, d’esquerres (socialdemòcrata). Al menys, així era quan es van crear tots dos fa més de 30 anys. Dit això, el PP sempre ha seguit en la mateixa línia de pensament i d’actuació, defensant els interessos de les classes més poderoses (bancs, asseguradores, grans empreses, etc.), és a dir, dels que més tenen. El PSOE, en canvi, ha experimentat un canvi descomunal, creuant tot el que seria l’eix d’ideologies esquerra-dreta fins a posicionar-se just al costat del PP. Avui en dia es pot comprovar com un i altre s’entenen a la perfecció: ajuda mútua, aprovació de pressupostos, reformes i lleis de forma conjunta... . Es podria afirmar que, tot i néixer oposats, la cosa ha anat canviant i ara van agafats de la ma.
La verdadera raó d’aquest canvi radical en el PSOE es desconeix, tot i que les teories que més abunden són les de fam de vots, de guanyar sigui com sigui, d’enriquir-se gracies a la població amb menys capacitat per protestar, o simplement, de sentir-se superiors a la resta de la població. 
I com que un fet val més que mil paraules, serà millor traduir el canvi d’ideologia del PSOE en algunes de les seves accions més significatives. Ara bé, abans de res m’agradaria aclarir que la meva intenció no és jutjar si el que han fet és bo o dolent, sinó només posar en dubte que siguin polítiques pròpies d’un partit que es fa dir socialista i obrer.
La política que jo considero de dretes es ve manifestant des de la primera legislatura socialista. Amb Felipe González al capdavant, el PSOE va dur a terme una agressiva campanya de suport per aconseguir l’entrada del país en la OTAN (1982). Dubto que correspongui a un partit d’esquerres voler entrar a formar part del braç executor de les grans potències i emmanillar-se així a la seva voluntat.
Alguns anys més tard es van destapar una barbaritat d’escandalosos casos de corrupció entre alts càrrecs del partit, que s’havien fet d’or aprofitant la prosperitat econòmica del país i les llibertats per cometre frau que el sistema capitalista tant alegrement permet.
També cal considerar la intervenció (militar i econòmica) en la guerra d’Afganistan (provocada per l’ambició de poder d’EEUU) o l’aportació de tropes en el recent conflicte bèl·lic de Líbia, del qual va ser-ne creadora la França de Sarkozy. Després van venir les retallades dels drets socials i dels serveis públics bàsics, la reducció de les pensions i l’augment de l’edat de jubilació a causa de la crisi econòmica (provocada per l’especulació i l’endeutament massiu de constructores i bancs). Cal dir que els que més han patit aquesta crisi són els que no l’han provocat, i les accions del govern de Zapatero van en aquesta direcció.
Però la cirereta del pastis l’han posat recentment en pactar amb el PP la reforma de la Constitució sense ni tan sols convocar un referèndum ciutadà o tenir en compte les opinions dels altres partits. Han legalitzat, constitucionalitzat i imposat a la força el neoliberalisme a Espanya, prioritzant els interessos dels mercats i dels grans empresaris abans que els dels mestres o metges. Res més a dir.
Així està la situació al nostre país. El bipartidisme és només simbòlic, ja que els dos partits defensen el mateix tipus de polítiques (de dretes). M’estalvio fer referència a una democràcia representativa i a un pluralisme polític. Aquests conceptes que en teoria caracteritzen aquest país són en realitat il·lusions, paraules que es perden en el vent quan es pronuncien.
Queda més que vist: dos partits que van sorgir “en voreres diferents del carrer” s’han acabat trobant. Ara comparteixen un mateix destí.
Senyores i senyors, benvinguts a la gran pel·lícula de l’Estat espanyol.
Per a que existeixi aquest referèndum ciutadà es necessita l'aprovació d'aquest per part d'una 1/10 part dels diputats.
ResponEliminaSi CIU, PNB ..., que són com tu dius els partits "sense opinió", haguessin volgut un referèndum ciutadà, es podria haver aprovat amb el simple consens d'aquests.
L'aprovació del referèndum ciutadà no és cosa de 2.
Recordar-te també que els diputats no són escollits per art de magia, és la població qui escogeix els seus representants.
El partits majoritaris apareixen per pura democràcia, aquest bipartidisme és un bipartidisme democràtic, que la gent vol que existeixi, no el comparem amb el bipartidisme de l'època de Cánovas i Sagasta ("tupinazo" i demés) si us plau.