De les brases al foc, però amb la galleda plena

Amics, amigues, ha passat. Tots estàvem segurs que el PP guanyaria les eleccions des de fa temps; no obstant, encara quedàvem uns quants que teníem esperances en que no ho faria de forma absoluta. Ens equivocàvem, doncs els nostres pitjors temors s’han confirmat.

El Partido Popular ha aconseguit portar al Congrés dels Diputats 186 membres. Em fa mal fins i tot escriure-ho, però és la realitat. La ciutadania espanyola ha castigat el PSOE de forma implacable: han perdut 59 diputats de cop. I tot i que l’esquerra també se n’ha beneficiat (IU ha passat de 2 a 11 representants), el triomf de la dreta ha estat massiu a tot el territori.

Però, què significa això pel futur del nostre país?

Per començar, es podria considerar que hem retrocedit en el temps, uns 72 anys enrere, aproximadament. El 1939 va començar un dels pitjors períodes de la història del país, amb la victòria del generalísimo a la Guerra Civil Espanyola. Més de 35 anys de dictadura van empobrir i esclavitzar a la població fins a límits brutals. No obstant, sembla que encara queden persones amb un altre punt de vista. Molts ex-franquistes es troben encara avui dins l’organització del PP, per exemple, el que una vegada va ser ministre de Franco, Manuel Fraga. Curiosament, aquest partit atreu encara avui el suport de sectors ultraconservadors (per no dir feixistes) de la nostra societat. En altres paraules, l’àguila imperial s’ha transformat en gavina.


També ha de quedar clar que, si algun dia ens plantejàvem acabar amb les abusives retallades amb que el govern recompensa els esforços dels treballadors i treballadores d’aquest país, aquest no serà avui; tampoc demà, ni el mes que ve. Oblidem-nos de la idea de la justícia social, com a mínim, fins d’aquí a quatre anys.
Potser no va sortir a les notícies, però fa uns mesos, el que serà el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va anar a fer una visita a la cancellera alemanya Angela Merkel (figura dominant de la UE). Però no ho va fer perquè fossin amics, no, sinó per assegurar-li que les retallades seguirien fins que es tornessin els diners que els bancs alemanys van prestar a Espanya en forma d’ajudes.

En les seves declaracions, Rajoy ha assegurat que combatran la crisi i l’atur, però, algú li ha preguntat com pensa fer-ho sense un impost de successions o sobre les grans fortunes? D’on pensa treure els diners per solventar l’atur, superar la crisi econòmica i, alhora, pagar a Alemanya? La resposta és fàcilment deduïble, crec jo. Dels diners que corresponen a aquells qui menys tenen i poden actuar: de les pensions de la gent gran, dels subsidis d’atur, de les subvencions escolars (beques), de les matrícules de les universitats, dels sous dels funcionaris, dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, seguretat...), i un extens etcètera.


El Partit Popular, amb Mariano Rajoy al cap davant (vigilat de ben a prop per les “joies de la corona”: Esperanza Aguirre, J. M. Aznar, D. de Cospedal, F. Camps, etc.), acabarà o, si més no, intentarà acabar de posar les manilles als canells dels sectors més desafavorits de la nostra societat. Ja poden començar a tremolar homosexuals, immigrants, dones (pels temes de l’avort i de la igualtat social) o nacionalistes (no importa d’on siguin), doncs aquests fa tota la impressió que seran els primers en ser agredits. Si abans ja estaven en una situació poc o gens favorable, ara els atacs seran pitjors, seran legítims. I pot ser que aquests siguin els primers, però no ens enganyem: no seran els darrers.

Tal i com va dir un cop Martin Niemöller, “Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas, guardé silencio, porque yo no era comunista; cuando encarcelaron a los socialdemócratas, guardé silencio, porque yo no era socialdemócrata; cuando vinieron a buscar a los sindicalistas, no protesté, porque yo no era sindicalista; cuando vinieron a buscar a los judíos, no protesté, porque yo no era judío; cuando finalmente vinieron a buscarme a mí, no había nadie más que pudiera protestar”.

I jo em pregunto: representa que ara hem d’abaixar els braços i perdre tota esperança de canviar les coses? Hem de callar mentre es carreguen tot allò pel que els nostres avantpassats van combatre? No serà que és això el que pretén aquesta gent?


Doncs em sap greu per ells, però jo no penso fer res d’això. Hem saltat de les brases al foc, però això no vol dir que no es pugui apagar. Comença una nova etapa, probablement la més decisiva de tota la història democràtica del país. Cal que ens conscienciem tots, que sortim al carrer a lluitar per les coses bones que encara ens queden i que ens volen (o voldran) prendre. La història ens ha demostrat que quan el poble s’uneix, és capaç de vèncer el més ferotge dels enemics. Doncs si de debò volem salvar el que queda de tot allò pel que els nostres avis van lluitar, coses tant bàsiques com una educació pública, gratuïta i laica, els convenis col·lectius o la sanitat pública i universal, no val quedar-se de braços creuats. S’haurà de sortir al carrer tantes vegades com faci falta, a manifestar-se i reivindicar la justícia social que tant seriosament perilla; i s’haurà de fer conjuntament, perquè la democràcia, la igualtat, la solidaritat i la justícia són cosa de tots.