Aquest dimarts passat, 24 de gener, va tenir lloc l’esperat i mediàtic judici al jutge Baltasar Garzón. El cas ja fa temps que s’hauria d’haver resolt, però és ben sabut que la “justícia” d’aquest país no és coneguda precisament per la seva eficàcia.
Per fer-nos una idea de la situació que s’està donant ara, però, cal tenir en compte tota la història del cas.
Per fer-nos una idea de la situació que s’està donant ara, però, cal tenir en compte tota la història del cas.
Baltasar Garzón Real, pels qui no estiguin gaire al corrent, és un magistrat espanyol de coneguda reputació. Se’l coneix, sobretot, per promoure l’ordre de detenció contra el dictador Augusto Pinochet per haver torturat i matat ciutadans espanyols durant el seu règim, així com també per crims contra la Humanitat.
També va voler investigar l’exsecretari nord-americà Henry Kissinger, de qui es sospitava que va tenir relació amb la instauració de les dictadures a l’Amèrica Llatina durant la dècada dels 70 (la denominada Operació Còndor).
A més, va lluitar perquè es poguessin presentar càrrecs de genocidi contra funcionaris argentins per la desaparició de ciutadans espanyols durant la dictadura d’Adolfo Scilingo (1976-1983), el qual va ser condemnat posteriorment per l’Audiència Nacional de l'Estat espanyol a 640 anys de presó.
La investigació dels comptes a l’estranger del banc BBVA per blanqueig de diners, la sol•licitud per fer fora del seu càrrec l’anterior Primer Ministre d’Itàlia Silvio Berlusconi o la campanya contra la guerra d’Irak i l’emissió de l’ordre de detenció contra Osama bin Laden són algunes de les destacades actuacions que donen peu a la fama internacional de Garzón.
I ara, coses de la vida, és a ell a qui jutgen. Se l’acusa de dictar resolucions injustes de forma intencionada (prevaricació) en motiu d’intentar investigar crims de detenció il•legal, desaparició i execució durant l’època de la Guerra Civil i el franquisme.
En altres paraules, se’l vol condemnar per intentar fer a Espanya el mateix que va aconseguir en l’àmbit internacional.
Personalment, penso que aquest exemple ens ha de fer reflexionar sobre moltes coses, però sobretot, en la justícia.
Contràriament al que pugui dir el sr. Juan Carlos o l’art. 14 de la Constitució Espanyola, la realitat és que no tots els ciutadans d’aquest país som iguals davant la Llei. Si ho fóssim, persones com Fèlix Millet, Francesc Camps, Iñaki Urdangarín o Jaume Matas haurien d’estar complint condemna. I com aquests, molts més.
En canvi, el que ara pot ser que acabi essent declarat culpable és un home que durant tota la seva vida professional ha intentat (i en molts casos, aconseguit) perseguir i portar davant dels tribunals a alguns dels delinqüents i criminals més famosos dels últims anys.
A pesar de tot això, poc a poc, entitats i persones de tot el món han anat unint-se per tal de fer front a aquesta injusta situació. Molta gent dels països de l’Amèrica Llatina s’està mobilitzant, fent una constant i persistent campanya contra la famosa Llei d’Amnistia per investigar els crims del franquisme. Però el més sorprenent és que gairebé tots els jutjats i tribunals espanyols han manifestat el seu recolzament a Garzón.
Els únics que semblen disposats a acceptar les exigències d’aquesta darrera llei dictatorial són el Tribunal Constitucional (el qual està constantment envoltat per la polèmica, pel caràcter poc imparcial o democràtic, per així dir-ho, de les seves decisions) i el Tribunal Suprem, que és el que porta el cas.
Paradoxalment, es podria dir que la mateixa justícia està essent jutjada. Deu ser per algun motiu que, a l’hora de representar-la, li tapen els ulls. Potser perquè no pugui veure tot el que està passant.
Un home, conegut per defensar amb totes les seves forces valors com la justícia o la igualtat, va dir un cop que el que realment importa no és la perversitat dels malvats, sinó la indiferència dels bons.
La societat en què va combatre Martin Luther King no és massa diferent de la d’avui en dia, i correspon a cadascú de nosaltres l’elecció entre apartar la mirada o actuar. Per això, si volem millorar les coses, hem de sortir al carrer i lluitar pel que és just.
El dia que ens hi trobem tots, canviarem el món.
I ara, coses de la vida, és a ell a qui jutgen. Se l’acusa de dictar resolucions injustes de forma intencionada (prevaricació) en motiu d’intentar investigar crims de detenció il•legal, desaparició i execució durant l’època de la Guerra Civil i el franquisme.
En altres paraules, se’l vol condemnar per intentar fer a Espanya el mateix que va aconseguir en l’àmbit internacional.
Personalment, penso que aquest exemple ens ha de fer reflexionar sobre moltes coses, però sobretot, en la justícia.
Contràriament al que pugui dir el sr. Juan Carlos o l’art. 14 de la Constitució Espanyola, la realitat és que no tots els ciutadans d’aquest país som iguals davant la Llei. Si ho fóssim, persones com Fèlix Millet, Francesc Camps, Iñaki Urdangarín o Jaume Matas haurien d’estar complint condemna. I com aquests, molts més.
En canvi, el que ara pot ser que acabi essent declarat culpable és un home que durant tota la seva vida professional ha intentat (i en molts casos, aconseguit) perseguir i portar davant dels tribunals a alguns dels delinqüents i criminals més famosos dels últims anys.
A pesar de tot això, poc a poc, entitats i persones de tot el món han anat unint-se per tal de fer front a aquesta injusta situació. Molta gent dels països de l’Amèrica Llatina s’està mobilitzant, fent una constant i persistent campanya contra la famosa Llei d’Amnistia per investigar els crims del franquisme. Però el més sorprenent és que gairebé tots els jutjats i tribunals espanyols han manifestat el seu recolzament a Garzón.
Els únics que semblen disposats a acceptar les exigències d’aquesta darrera llei dictatorial són el Tribunal Constitucional (el qual està constantment envoltat per la polèmica, pel caràcter poc imparcial o democràtic, per així dir-ho, de les seves decisions) i el Tribunal Suprem, que és el que porta el cas.
Paradoxalment, es podria dir que la mateixa justícia està essent jutjada. Deu ser per algun motiu que, a l’hora de representar-la, li tapen els ulls. Potser perquè no pugui veure tot el que està passant.
Un home, conegut per defensar amb totes les seves forces valors com la justícia o la igualtat, va dir un cop que el que realment importa no és la perversitat dels malvats, sinó la indiferència dels bons.
La societat en què va combatre Martin Luther King no és massa diferent de la d’avui en dia, i correspon a cadascú de nosaltres l’elecció entre apartar la mirada o actuar. Per això, si volem millorar les coses, hem de sortir al carrer i lluitar pel que és just.
El dia que ens hi trobem tots, canviarem el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada