Duran "lo Blanc"

Tots sabem que una de les coses més importants pels nacionalistes és la opinió que tenen altres del seu país, o sigui, la reputació d'aquest a l'estranger. Així, si tenim en compte aquesta qüestió en relació amb Espanya, podem observar que la resposta ha canviat radicalment al llarg del temps.

No fa massa, Espanya era coneguda per coses tan superficials, absurdes i vergonyosament còmiques com els toros, la paella i la sangria. Lamentablement, la cosa ha empitjorat força (sí, era difícil, però per desgràcia, així ha estat) , fins a l’extrem que ara el que més caracteritza aquest país són les càrregues policials, la delinqüència i la corrupció política.

I ja que parlem de corrupció política, hem de referir-nos a l’últim episodi de la llarga llista d’escàndols que ha protagonitzat Convergència i Unió: el “Cas Pallerols”. Com si de pel·lícules es tractés, podríem dir que aquesta és l’última entrega  d’una gran sèrie de casos de corrupció, malversació de fons, favors polítics, desviament de capital, pagaments irregulars, falsificació de documents, etc.

Trames tan sonades com la del "Cas Palau" (més de 30 milions d’euros de fons públics desviats, molts alts càrrecs del partit implicats i cap d’ells a la presó), la de les ITV (frau en les adjudicacions d’estacions d’inspecció a Catalunya, amb el secretari general de CDC Oriol Pujol com a gran protagonista), o la de la sanitat pública catalana (pagaments il·legals, favors i tràfic d’influències per part de càrrecs importants de CIU com Xavier Crespo, diputat i exalcalde de Lloret, destapats per la revista Cafè amb Llet de Blanes), caracteritzen el partit dirigit pel capo Artur Mas i el seu fidel sequaç Josep Antoni Duran i Lleida.

El “Cas Pallerols”, del qual parlàvem abans, és la darrera aventura d’aquest últim individu i del partit que presideix (UDC). Resulta que anys enrere, “el senyor que volia ser ministre” i altres alts càrrecs d’Unió, van decidir que l’assignació del Govern i les quotes dels afiliats no eren suficients per a satisfer les seves expectatives de salari. Així, van tenir la brillant idea de desviar importants quantitats de subvencions que el Govern destinava a cursos de formació per aturats.

Malgrat les convincents proves que presentava l’acusació (el ministeri públic), el Sr. Duran i Lleida estava tan convençut de que el seu partit no havia estat finançat a base de robar els diners destinats a la formació de persones a l’atur, que l’any 2000 (recent iniciada la investigació) va assegurar que presentaria la seva dimissió si això es demostrava.

Ves per on, 13 anys després, el cas s’ha tancat amb un acord pel qual UDC tornarà 380.000 euros dels fons que es van desviar.

Però, és tot el que van robar?

No, de fet, es calcula que la quantitat estafada ronda els 600.000 euros; en total, l’Estat va perdre a causa de la trama més de 5 milions d’euros. Bé, ja se sap que la justícia en aquest país no necessita ni gos ni bastó, i que és de “bona educació” compensar als lladres i delinqüents deixant que es quedin part del botí.

No ens enganyem, les màfies d’avui en dia arriben a tots els nivells, i van des de bancs, caixes i asseguradores fins a partits polítics. En aquest cas, la “gran família mafiosa” es diu CIU, i els membres troben en el partit la forma d’evadir la justícia.

I de la dimissió del Sr. Duran, què se n’ha fet? Doncs tampoc  ha dimitit. No dubtàvem del fet que honestedat, decència, transparència o honradesa no són qualificatius massa aplicables a Convergència i Unió. Ara, a més, sembla que a aquesta llista li haurem d’afegir la capacitat memorística.

Cal dir, no obstant, que aquesta actitud era d’esperar. Complir una promesa feta no és una cosa gaire habitual (per dir-ho d’alguna manera) entre la classe política actual, i si a més hi ha un sou d’uns 100.000 l’any pel mig... Així, no resulta fàcil que aquesta gent abandoni la butaca; tots volen ser a primera fila quan reparteixen els sobres. En definitiva, salta a la vista que en aquest país la dignitat de molts està en venda (si no, que li preguntin al tresorer del PP Luís Bárcenas).

Personalment, crec que el  senyor Duran, juntament amb la resta de personatges que omplen gairebé cada dia les portades dels diaris pels mateixos lamentables motius, haurien d’aprendre més de la seva pròpia història (literària), doncs el gran escriptor Francisco de Quevedo ja ho va dir fa més de 300 anys: “Aquel hombre que pierde la honra por el negocio, pierde el negocio y la honra”. Així sigui.