De les brases al foc, però amb la galleda plena

Amics, amigues, ha passat. Tots estàvem segurs que el PP guanyaria les eleccions des de fa temps; no obstant, encara quedàvem uns quants que teníem esperances en que no ho faria de forma absoluta. Ens equivocàvem, doncs els nostres pitjors temors s’han confirmat.

El Partido Popular ha aconseguit portar al Congrés dels Diputats 186 membres. Em fa mal fins i tot escriure-ho, però és la realitat. La ciutadania espanyola ha castigat el PSOE de forma implacable: han perdut 59 diputats de cop. I tot i que l’esquerra també se n’ha beneficiat (IU ha passat de 2 a 11 representants), el triomf de la dreta ha estat massiu a tot el territori.

Però, què significa això pel futur del nostre país?

Per començar, es podria considerar que hem retrocedit en el temps, uns 72 anys enrere, aproximadament. El 1939 va començar un dels pitjors períodes de la història del país, amb la victòria del generalísimo a la Guerra Civil Espanyola. Més de 35 anys de dictadura van empobrir i esclavitzar a la població fins a límits brutals. No obstant, sembla que encara queden persones amb un altre punt de vista. Molts ex-franquistes es troben encara avui dins l’organització del PP, per exemple, el que una vegada va ser ministre de Franco, Manuel Fraga. Curiosament, aquest partit atreu encara avui el suport de sectors ultraconservadors (per no dir feixistes) de la nostra societat. En altres paraules, l’àguila imperial s’ha transformat en gavina.


També ha de quedar clar que, si algun dia ens plantejàvem acabar amb les abusives retallades amb que el govern recompensa els esforços dels treballadors i treballadores d’aquest país, aquest no serà avui; tampoc demà, ni el mes que ve. Oblidem-nos de la idea de la justícia social, com a mínim, fins d’aquí a quatre anys.
Potser no va sortir a les notícies, però fa uns mesos, el que serà el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va anar a fer una visita a la cancellera alemanya Angela Merkel (figura dominant de la UE). Però no ho va fer perquè fossin amics, no, sinó per assegurar-li que les retallades seguirien fins que es tornessin els diners que els bancs alemanys van prestar a Espanya en forma d’ajudes.

En les seves declaracions, Rajoy ha assegurat que combatran la crisi i l’atur, però, algú li ha preguntat com pensa fer-ho sense un impost de successions o sobre les grans fortunes? D’on pensa treure els diners per solventar l’atur, superar la crisi econòmica i, alhora, pagar a Alemanya? La resposta és fàcilment deduïble, crec jo. Dels diners que corresponen a aquells qui menys tenen i poden actuar: de les pensions de la gent gran, dels subsidis d’atur, de les subvencions escolars (beques), de les matrícules de les universitats, dels sous dels funcionaris, dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, seguretat...), i un extens etcètera.


El Partit Popular, amb Mariano Rajoy al cap davant (vigilat de ben a prop per les “joies de la corona”: Esperanza Aguirre, J. M. Aznar, D. de Cospedal, F. Camps, etc.), acabarà o, si més no, intentarà acabar de posar les manilles als canells dels sectors més desafavorits de la nostra societat. Ja poden començar a tremolar homosexuals, immigrants, dones (pels temes de l’avort i de la igualtat social) o nacionalistes (no importa d’on siguin), doncs aquests fa tota la impressió que seran els primers en ser agredits. Si abans ja estaven en una situació poc o gens favorable, ara els atacs seran pitjors, seran legítims. I pot ser que aquests siguin els primers, però no ens enganyem: no seran els darrers.

Tal i com va dir un cop Martin Niemöller, “Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas, guardé silencio, porque yo no era comunista; cuando encarcelaron a los socialdemócratas, guardé silencio, porque yo no era socialdemócrata; cuando vinieron a buscar a los sindicalistas, no protesté, porque yo no era sindicalista; cuando vinieron a buscar a los judíos, no protesté, porque yo no era judío; cuando finalmente vinieron a buscarme a mí, no había nadie más que pudiera protestar”.

I jo em pregunto: representa que ara hem d’abaixar els braços i perdre tota esperança de canviar les coses? Hem de callar mentre es carreguen tot allò pel que els nostres avantpassats van combatre? No serà que és això el que pretén aquesta gent?


Doncs em sap greu per ells, però jo no penso fer res d’això. Hem saltat de les brases al foc, però això no vol dir que no es pugui apagar. Comença una nova etapa, probablement la més decisiva de tota la història democràtica del país. Cal que ens conscienciem tots, que sortim al carrer a lluitar per les coses bones que encara ens queden i que ens volen (o voldran) prendre. La història ens ha demostrat que quan el poble s’uneix, és capaç de vèncer el més ferotge dels enemics. Doncs si de debò volem salvar el que queda de tot allò pel que els nostres avis van lluitar, coses tant bàsiques com una educació pública, gratuïta i laica, els convenis col·lectius o la sanitat pública i universal, no val quedar-se de braços creuats. S’haurà de sortir al carrer tantes vegades com faci falta, a manifestar-se i reivindicar la justícia social que tant seriosament perilla; i s’haurà de fer conjuntament, perquè la democràcia, la igualtat, la solidaritat i la justícia són cosa de tots.

La Diplomàcia del s.XXI

Avui, tots els mitjans de comunicació van plens (i segurament també hi aniran durant tota la setmana) de dues notícies bomba. La primera i més important, a priori, és que Grècia convoca un referèndum ciutadà per posar sobre la taula de debat l’acord de les mesures de rescat. L’altra és que EEUU ha retirat la seva ajuda a la UNESCO a causa de l’admissió en la organització de Palestina.

Primer de tot, referent a la primera notícia, he de dir que encara no he vist els telenotícies. No obstant, estic convençut que això serà motiu de crítica. Segurament ho enfocaran com un error monumental comès per l’actual govern de Grècia. A més, l’activitat dels mercats s’ha disparat, i han caigut els valors de les primes de risc d’Italia, Espanya, Grècia i d’altres països. En paraules del diari espanyol que presumptament és més d’esquerres, El Público: “la decisión del gobierno griego ha provocado el enfado de los mercados”. El problema, en aquesta primera notícia, no és per què es pensa en els mercats com si fossin persones amb sentiments (i que no és bo fer-les enfadar), sinó per què es creu que és un error convocar un referèndum ciutadà sobre, al meu parer, el futur de l’economia del país.

Tant dolent és preguntar-li a la població com es vol que el país actuï davant d’una de les situacions econòmiques més difícils de la història? Si els governs responen a la voluntat i necessitats ciutadanes, com pot estar malament consultar quines són, abans de prendre decisions tant importants?

I, casualment, tots els alts càrrecs de les grans potències europees (Merkel, Sarkozy, Rubalcaba, etc.) comencen a murmurar i a posar-se “discretament” les mans al cap. És comprensible: la voluntat del poble no és bona pel negoci “familiar”. En fi, serà bo veure el que passarà amb aquest referèndum i la decisió que prendrà finalment el govern grec (sota la supervisió de la UE, es clar).

La segona notícia és la que més impacte m’ha causat, ja que el fet que l’economia dels països capitalistes s’enfonsi no és cap novetat: les crisis són fets usuals, és per tots sabut. Dediquem més atenció, per tant, al fet que EEUU hagi retirat el seu suport econòmic a la UNESCO a causa de l’admissió en aquesta de Palestina.

Clar està que els americans estan en el seu ple dret de fer el que vulguin, però ara no tinc massa clar que aquesta ajuda econòmica que facilitaven abans tant alegrement fos desinteressada. Jo crec que ho hauria de ser, que per això és la Organització de Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura. En teoria, els diners que destinen els països d’aquesta organització internacional van destinats a fins tant nobles com el foment de l’educació o de la cultura. Ara, però, resulta que si un país que ha estat destrossat per l’opressió d’Israel, que cau a trossos, en el que la població es mor en la misèria (si tenen la sort de no ser aniquilats pels focs de les armes), no es mereix que l’ajudin.

En canvi (un fet força peculiar), el país opressor, Israel, no només forma part de la UNESCO des de fa molt de temps, sinó que gaudeix de l’ajuda econòmica que ha proporcionat EEUU. Aquest mateix país és el que, després de l’admissió en la UNESCO de Palestina, va esbroncar i exigir a la UE que prengués represàlies en contra. Tot i així, tots els països de la organització estan d’acord en ajudar Israel sense cap tipus de condicions. Reconec que no entenc masses coses de la diplomàcia actual, però a mi, tot aquest assumpte em provoca un sentiment de vergonya molt fort envers el meu país, que també forma part d’aquesta organització.

Però em vull centrar en la qüestió de l’ajuda dels EEUU. La seva ajuda no sembla que sigui desinteressada, tot al contrari. Aporta diners sota les seves condicions, i si això provoca el deteriorament de les ajudes a favor de la cultura, l’educació o la recerca científica, doncs no importa. En la meva opinió, trobo tot això, com a mínim, trist. La reputació de la UNESCO, que fins i tot aporta ajudes per tal de conservar les grans obres històriques de la nostra societat, es veu, si no compromesa, perjudicada per successos com aquest.

La incorporació de Palestina a la organització internacional havia de ser, en teoria, un acte de voluntat de reconeixement internacional, l’ajuda pel progrés d’aquest país. Doncs a EEUU li ha faltat temps per mostrar-se en contra d’aquestes idees. Tot i que, ben mirat, què es pot esperar d’un país que primer ven armes a un altre país, i després li declara la guerra (acusant-lo de tenir armes de destrucció massiva) per fer-se amb el control de tots els seus recursos?

En fi, qui entengui la diplomàcia moderna, que la compri. Jo no li veig res de bo.

Se'ns pixen a sobre i diuen que plou

Des dels inicis de la humanitat, és a dir, des que els homes (i dones) van poder començar a pensar i a raonar les coses, fins als dies d’avui s’ha anat reproduint una conducta força interessant, en la meva opinió. Aquesta manera de pensar i d’obrar en conseqüència, per dir-ho d’alguna manera, ha aportat més problemes que solucions a les persones. M’estic referint a l’atribució de successos incomprensibles a un poder (o poders) superior; dit en altres paraules: les persones tendeixen buscar el significat o la justificació de coses que no entenen en conceptes o idees que estan per sobre de qualsevol actuació possible.


L’exemple per excel·lència d’aquesta conducta és la religió i el seu origen. Mesopotamis, egipcis, romans, grecs, i altres antigues civilitzacions ja relacionaven fenòmens incomprensibles (per a ells) com la pluja o la nit amb uns poders superiors, els Déus.

Com he dit, seria fals dir que actualment això ja no es fa. El que passa és que amb l’aparició de la ciència, moltes de les coses que abans no s’entenien han passat a tenir una explicació. No obstant, encara queden conceptes com la sort o l’atzar, que encara recauen en una autoritat divina (el nom de la qual va variant segons el tipus de religió: Déu, Buda, Al·là o Jehovà).

No crec que sigui una forma de pensar molt irracional, doncs té força lògica que si no es pot trobar l’explicació a un fenomen, se’n creï una del no-res que sigui plausible però indemostrable. Així , tot i que es crea un debat sobre si les coses són i succeeixen tal i com planteja aquesta idea/creença o no, ja s’ha obert la porta d’una explicació fàcil. I la gent, si ha de triar entre una solució que requereixi una mica d’esforç (buscar, documentar-se, experimentar...) i una de fàcil i ja feta, no s’ho pensa dues vegades.

Dit això, també resulta molt útil fer creure a les persones que un fenomen s’ha creat de manera espontània quan en realitat no és així. És un tipus molt popular de manipulació, i si s’aconsegueix fer de manera eficaç, pot generar beneficis importants (no necessàriament econòmics). Un cas d’això podria ser, per exemple, el que la majoria dels nens petits fan quan el professor els hi demana els deures i no els han fet. Solen inventar-se les excuses més inversemblants per intentar lliurar-se del càstig que els hi pertoca, tals com que el gos se’ls hi ha menjat la llibreta, que el germà o germana els hi ha robat de la motxilla, etc.

Doncs això passa a diari en la societat actual, tot i que la manipulació ha arribat a nivells increïbles. I a raó de què? Doncs pel mateix motiu de sempre, per evitar responsabilitats. L’únic que ha canviat és que ara els abusos i les injustícies que s’intenta amagar s’han multiplicat i agreujat fins a dimensions descomunals.

El cas que vull exposar ara, probablement sigui una de les manipulacions més escandalosament fructíferes de la història. Bé, tots sabem que el sistema econòmic que predomina al món és el del liberalisme (també conegut com a capitalisme). Un dels màxims representants i defensors d’aquest sistema va ser el filòsof polític Adam Smith, amb la seva famosa teoria de la ma invisible (1759). Ell ja deia que el capitalisme, per naturalesa, provoca períodes de creixement i períodes de recessió en l’economia dels països. Aquests períodes de recessió són coneguts popularment com a crisis. El que ha passat al llarg d’aquests més de 200 anys que fa que el liberalisme econòmic (pre)domina el món, és que cada cop els períodes han estat més bruscos. Els creixements cada cop eren més grans, sí, però les crisis que venien després anaven tornant-se més dures i llargues; la gent s’enriquia més ràpidament, però empobrien més i més.

I en això estem a dia d’avui. Ens trobem davant d’una crisi de tals dimensions que la població comença a qüestionar-se si el sistema és, com a mínim, sostenible. De fet, siguem sincers: poca gent (per no dir ningú) veu una sortida plausible a aquesta crisi.

Però el que vull destacar és que la idea de molta gent és que les crisis, aquestes que cada cop afoguen més els que menys recursos tenen, es creen soles, com per art de màgia (o per la voluntat divina). Sembla ser que hi ha gent que pensa que aquests períodes en que la majoria de la població empobreix sense remei són obra de la naturalesa, que és com si el món funcionés així per defecte.

Obrim els ulls d’una vegada! Que no ens prenguin per un ramat d’ovelles que es pot manipular com millor els hi sembli. Qui? els que de veritat provoquen les crisis: bancs, companyies asseguradores, polítics corruptes, agències de qualificació de riscos, empreses multinacionals, i un llarg etcètera.











Ho repeteixo per si algú encara no ho té clar: les crisis no són fenòmens paranormals, no són cap cosa inexplicable fruit del cosmos o de la voluntat de cap poder superior; són autèntiques obres d’art (en el pitjor dels sentits), resultats de processos d’enriquiment personal, armes de destrucció massiva de qualsevol tipus de solidaritat, consciència o sentit comú. I aquests instruments destinats a enganyar i a evitar les responsabilitats que justament els correspondria acatar els dirigeixen persones humanes, no la naturalesa o els Déus.

A partir d’aquí, cal que ens deixem de raonaments ancestrals. Hem d’analitzar amb sentit comú i lògica les cortines de fum que ens venen. Només així podrem aprendre a fer front, a trobar solucions i a buscar alternatives a les crisis econòmiques.

"Dos partidos y un destino"

És un fet força curiós sentir com la gent parla de la democràcia i del sistema partidista d’aquest país. Últimament es veu més clar que mai que la opinió ciutadana està dividida entre els que es resisteixen a creure que la democràcia actual sigui corrupta i encara conserven la fe en el bé que puguin fer els partits, i els que s’oposen completament al fals model de democràcia imperant i al bipartidisme no-representatiu dels interessos ciutadans (que constitueixen PP i PSOE). Jo intentaré centrar-me i analitzar aquesta darrera idea.

D’entrada, perquè es pugui considerar que el sistema polític no és una tirania, ha d’haver-hi un canvi en el partit polític governant. En el nostre cas, PSOE I PP es reparteixen el poder. Ara bé, tinc seriosos dubtes en que es produeixin gaires canvis.

Primer de tot m’haig de referir al fet que, suposadament, el PP és un partit de Dretes (conservador) i el PSOE, d’esquerres (socialdemòcrata). Al menys, així era quan es van crear tots dos fa més de 30 anys. Dit això, el PP sempre ha seguit en la mateixa línia de pensament i d’actuació, defensant els interessos de les classes més poderoses (bancs, asseguradores, grans empreses, etc.), és a dir, dels que més tenen. El PSOE, en canvi, ha experimentat un canvi descomunal, creuant tot el que seria l’eix d’ideologies esquerra-dreta fins a posicionar-se just al costat del PP. Avui en dia es pot comprovar com un i altre s’entenen a la perfecció: ajuda mútua, aprovació de pressupostos, reformes i lleis de forma conjunta... . Es podria afirmar que, tot i néixer oposats, la cosa ha anat canviant i ara van agafats de la ma.

La verdadera raó d’aquest canvi radical en el PSOE es desconeix, tot i que les teories que més abunden són les de fam de vots, de guanyar sigui com sigui, d’enriquir-se gracies a la població amb menys capacitat per protestar, o simplement, de sentir-se superiors a la resta de la població.

I com que un fet val més que mil paraules, serà millor traduir el canvi d’ideologia del PSOE en algunes de les seves accions més significatives. Ara bé, abans de res m’agradaria aclarir que la meva intenció no és jutjar si el que han fet és bo o dolent, sinó només posar en dubte que siguin polítiques pròpies d’un partit que es fa dir socialista i obrer.

La política que jo considero de dretes es ve manifestant des de la primera legislatura socialista. Amb Felipe González al capdavant, el PSOE va dur a terme una agressiva campanya de suport per aconseguir l’entrada del país en la OTAN (1982). Dubto que correspongui a un partit d’esquerres voler entrar a formar part del braç executor de les grans potències i emmanillar-se així a la seva voluntat.

Alguns anys més tard es van destapar una barbaritat d’escandalosos casos de corrupció entre alts càrrecs del partit, que s’havien fet d’or aprofitant la prosperitat econòmica del país i les llibertats per cometre frau que el sistema capitalista tant alegrement permet.

També cal considerar la intervenció (militar i econòmica) en la guerra d’Afganistan (provocada per l’ambició de poder d’EEUU) o l’aportació de tropes en el recent conflicte bèl·lic de Líbia, del qual va ser-ne creadora la França de Sarkozy. Després van venir les retallades dels drets socials i dels serveis públics bàsics, la reducció de les pensions i l’augment de l’edat de jubilació a causa de la crisi econòmica (provocada per l’especulació i l’endeutament massiu de constructores i bancs). Cal dir que els que més han patit aquesta crisi són els que no l’han provocat, i les accions del govern de Zapatero van en aquesta direcció.

Però la cirereta del pastis l’han posat recentment en pactar amb el PP la reforma de la Constitució sense ni tan sols convocar un referèndum ciutadà o tenir en compte les opinions dels altres partits. Han legalitzat, constitucionalitzat i imposat a la força el neoliberalisme a Espanya, prioritzant els interessos dels mercats i dels grans empresaris abans que els dels mestres o metges. Res més a dir.

Així està la situació al nostre país. El bipartidisme és només simbòlic, ja que els dos partits defensen el mateix tipus de polítiques (de dretes). M’estalvio fer referència a una democràcia representativa i a un pluralisme polític. Aquests conceptes que en teoria caracteritzen aquest país són en realitat il·lusions, paraules que es perden en el vent quan es pronuncien.

Queda més que vist: dos partits que van sorgir “en voreres diferents del carrer” s’han acabat trobant. Ara comparteixen un mateix destí.

Senyores i senyors, benvinguts a la gran pel·lícula de l’Estat espanyol.

Què creure i què no; què ser i què no

Avui se m’ha apagat la bombeta. Si quan tinc una bona idea se m’encén, avui m’he adonat que no tinc idea de res.

El desencadenant? Un reportatge que es va realitzar recentment en motiu de l’aniversari del’11S. En aquest reportatge, s’entrevistava un home que havia estat 4 anys a la presó de Guantánamo acusat de terrorisme internacional (11S). Explicava històries realment terrorífiques de la seva condemna a la presó més famosa (i polèmica) dels últims anys. No entraré en el debat de si el que explicava aquest home era verídic o no. Tan sols diré que en cas afirmatiu, hi ha algunes persones que haurien de ser portades davant la justícia amb la mateixa rapidesa amb la que van empresonar aquest senyor. El terror no es pot combatre (sota cap circumstància, i per molt que costi afrontar-ho) amb la mateixa moneda.

Aquest exemple es suma a l’extensa llista de casos en què no sabem què creure, qui diu la veritat i qui no. El per què és ben simple: perquè no podem ni ens deixen poder conèixer el que realment va passar. Quin va ser el motiu de la guerra d’Irak o, en aquest cas, d’Afganistan, diners i recursos econòmics o la llibertat? Qui va ser més just en la seva política, Stalin o Hitler? Són Cuba i Veneçuela dictadures o democràcies? El nombre i la diversitat de fonts d’informació en casos com aquests és tal que el debat sol quedar en suspens.
I a qui afecten més aquests dubtes de què creure i què no? A la població menys experimentada i sense gaires criteris propis per poder decidir-se, és a dir, als joves.

I aquest és el meu cas. Tinc 19 anys i tinc el mateix problema. Els meus professors de la universitat em demanen que miri els telenotícies, però, com sé que els de la cadena de televisió que miro fan referència a la veritat al 100%? Estic indignat, perquè, ja que formo part d’aquesta societat, el mínim que puc demanar és que, ja que se’m transmet informació, aquesta sigui verídica. De cop, un dia veig com la gent comença a sortir al carrer, a asseure’s a les places, a parlar, a informar-se els uns mitjançant els altres, i a protestar pels problemes que tenen en comú.


Em vaig decidir a unir-m’hi, bàsicament per informar-me, perquè, entre tots, poguéssim intentar saber el què passa avui en dia a la nostra societat i lluitar pel que crèiem just. En la norma suprema que regeix el nostre país, és a dir, la CE, s’hi recopila explícitament el dret de reunió en espais públics (sempre i quan sigui pacífica i sense armes), pel que, ni aquesta gent ni jo, fèiem res d’il•legal.

No obstant, un dia vaig engegar la televisió i vaig veure que la policia, amb motius, per dir-ho d’alguna manera, dubtosos, comença a carregar amb violència desmesurada contra les persones que estaven reunides en les places. Algunes personalitats amb càrrecs públics declaren als mitjans que el que passa és que s’està privatitzant un espai públic, que les persones que es reuneixen van contra el sistema, i que intenten manipular la opinió ciutadana. No sé si les persones que em coneixen em veuen així, l’únic que puc dir és que jo no m’hi considero.


Penso que, en una societat, sempre fa falta un sistema per poder conviure tranquil•lament els uns amb els altres. No obstant, quan intento buscar un sistema que persegueixi el màxim benestar pel màxim nombre de persones possibles, em titllen (i m’amenacen de mort) de comunista com si tingués una malaltia mental greu. Si intento saber el que passa al meu voltant, passo a ser manipulador. Si protesto contra les injustícies (les meves i les de bona part de la població), sóc antisistema. Així doncs, després de tot aquest caos, només em queden dues preguntes al cap. Què puc creure i què no? Què puc ser i què no?

De moment no tinc la resposta a cap d’aquestes dues preguntes, o, com diria Sòcrates, només sé que no sé res. Però el que sí que sé és que em nego a seguir així la resta de la meva vida.

La Festa del PCE 2011

No queda molt més a dir després de llegir el que diu la premsa sobre l’esdeveniment més important de l’any que organitza el Partit Comunista d’Espanya.

Ah, disculpeu, però em dec haver confós. Cap cadena de televisió o diari d’aquest país va fer referència a aquest acte, amb l’excepció del diari El Público (el qual va dedicar al tema una pàgina). No obstant, prefereixo no fer al•lusió al contingut de l’article perquè considero que no fa honor a la veritat i manipula, qui sap amb quin criteri, les paraules que es van expressar en els discursos que hi va haver en la Fiesta del PCE d’aquest any.

Tornant al tema dels mitjans de comunicació, resulta que la deficiència de difusió d’aquest tipus d’esdeveniments no afecta, per exemple, a la Fiesta de la Rosa del PSOE o a la Convención Nacional del PP. Aquest fet em repugna, i em fa veure més clar que mai que el pluralisme polític que tracta de preservar la norma més important d’aquest país, en realitat és una cortina de fum. Només un detall: en el primer article de la Constitució Espanyola (el més important de tots) el pluralisme polític, el qual els mitjans de comunicació semblen voler eludir de forma descarada, apareix al costat de valors com la llibertat, la igualtat o la justícia. I si comencem així, no vull ni pensar on acabarem.

Dit això, la Festa del PCE 2011 es va celebrar el cap de setmana del 17 de setmembre al poble de San Fernando de Henares. Vaig tenir la sort de poder-hi anar, i vull denotar que la calor que hi va fer va ser terrible, però això no va impedir ni la realització de tota mena d’actes (sobretot presentacions de llibres) ni la impressionant assistència de la gent. Els esdeveniments que sembla van atreure major nombre d’assistents van ser, d’una banda, el míting del PCE (que va acollir més de 5000 persones, segons la organització del partit), i la conferència sobre la reforma constitucional, on van participar personalitats tant importants com l’actual Coordinador General d’IU Cayo Lara o el sempre emotiu Ex-Secretari General del PCE i també Ex-Coordinador General d’IU Julio Anguita.


Es va retre homenatge a tots els comunistes que han mort aquest any. Entre ells, i potser el que va ser més ovacionat, Marcelino Camacho. La seva dona, tot i les dificultats que va tenir, va aconseguir d’assistir com a convidada de luxe a l’esdeveniment.

Va analitzar-se l’efecte devastador que provocarà la reforma de la constitució, pactada antidemocràticament pel PSOE i el PP, sobre la població. A partir de l’entrada en vigor d’aquesta reforma, els bancs i mercats europeus cobraran abans que els hospitals o les escoles. Dit d’una altra manera, el sr. Emilio Botín (director del Banco Santander i posseïdor d’una de les fortunes més grans d’Europa) podrà disposar dels diners que el govern espanyol ha de tornar al seu banc abans que cap professor o metge cobri la seva nòmina mensual. Vist en perspectiva general, s’incorpora el neoliberalisme, que posa per davant els interessos del gran capital abans que els de la població, a la norma suprema del país.

En el míting central es va fer especial referència a la necessitat de la unió dels partits d’esquerres per fer front a l’hegemonia de què disfruten els partits de la dreta i que gaudeixen de poder imposar la seva pròpia voluntat al poble.
També va ser protagonista el llibre recent publicat de Guillermo “Williy” Toledo, que es titula Razones para la rebeldía. Degut a la seva reconeguda reputació en el món del cinema i el teatre, va haver-hi seriosos problemes perquè tothom pogués accedir a l’interior de la petita carpa on es va dur a terme l’acte. Tot i així, l’acte va ser un èxit.

L’ambient general, tant nocturn com diürn, va ser igual d’espectacular durant tot el cap de setmana. Sobretot un fet em va cridar molt l’atenció, i és que no hi havia cap tipus de seguretat. La organització del PCE vigilava per sobre els actes, però la única presència policial que hi va haver durant tota la Fiesta era una furgoneta de policia autonòmica amb quatre agents (morts d’avorriment) que hi havia aparcada a l’entrada del “recinte”. No cal dir que no hi va haver cap tipus de malentès o baralla. Serà això un principi de Comunisme?

La UJCE (Unió de les Joventuts Comunistes d'Espanya) del va estar col•lapsada de feina durant tot el cap de setmana, però això no va impedir que el resultat de tot el seu treball fos increïble. La organització de la majoria dels aspectes de la Fiesta corria a càrrec seu, i es podria dir que van aprovar amb nota.

La meva conclusió general de tot el que vaig viure a San Fernando de Henares el cap de setmana passat és aquesta. Per a totes les persones que no coincideixen exactament amb la ideologia del PCE, però que van acostar-se a observar i informar-se, la Festa del PCE va ser una font d’informació diferent a les habituals; un punt de vista que contempla la realitat d’aquest país críticament, pels aspectes bons i pels dolents; un espai on tothom podia accedir a conferències, presentacions de llibres (que no solen publicar-se en editorials conegudes) i altres actes interessants.

I finalment, per a aquelles persones les idees de les quals s’ajusten a les del PCE o, simplement a les de l’esquerra, va ser una forta injecció de moral. Va suposar l’adonar-se que moltes altres persones pensen igual, i que fa falta l’ajuda de tots per afrontar els cops que reben els més desafavorits d’aquesta societat i que no afecten a qui els donen. La igualtat, la justícia o la solidaritat són fites assequibles, amb l’acció de tots els que hi creuen.

En aquest sentit es va crear el PCE, que segueix lluitant dia a dia, sumant forces i seguint endavant; i per recordar-ho es fa la Fiesta del PCE un cop l’any. No se sap on o com es farà l’any que ve, però el que sí que sé és que el que vaig viure el cap de setmana passat va valer molt la pena.