A dit, i fet

Quan era petit, amb els amics solíem jugar a futbol a l’hora del pati, i com que cap de nosaltres volia fer de porter, a vegades recorríem a una tàctica per, de pas, riure una estona. Consistia en escollir una persona sense cap mena de motiu; simplement ens posàvem d’acord els altres de l’equip, contàvem fins a tres, i senyalàvem amb el dit el perjudicat, que no podia fer-hi res. En dèiem escollir “a dit”.

I per què explico això? Perquè sembla ser que aquest mateix mètode que nosaltres utilitzàvem també és una pràctica habitual del govern per designar aquelles persones que han d’organitzar i dirigir aquest país.

La gran diferència és que un país no és un pati d’escola, que els perjudicats passen a ser més de 47 milions de persones, i que el fet de juguin així ens està abocant a la més penosa i absoluta misèria.  

Fa uns dies, el diari Público va publicar la notícia de que el Govern de Rajoy té més de 570 assessors que han aconseguit el seu càrrec a l’Administració Pública sense que se’ls hi hagi exigit cap mena de requisit o prova.

Per intentar treure pilotes fora, asseguren que aquestes assignacions no han estat arbitràries, sinó que s’exigeixen certs requisits, com la idoneïtat. Bé, nosaltres al pati també dèiem que estàvem escollint la persona idònia.

També s’ha descobert que 68 assessors de Rajoy no tenen ni tan sols el graduat escolar. Les mares solen instar els joves a estudiar dient-los que sense estudis no s’arriba enlloc; doncs aquí tornem a tenir al PP, per variar, portant la contrària.

Amb tot això, no només passen la ma per la cara als funcionaris i a altres persones que puguin estar més capacitades per ocupar aquests càrrecs, sinó que a més, deixen el país (que es troba en una situació realment crítica, en tots els sentits) en mans d’un “govern de col·legues” .  

Definitivament, si bé el Govern del PP fa temps que va perdre la seva legitimitat respecte del poble, ara sembla que també ha creuat la línia de la llei.

En definitiva, podem dir que ens trobem davant d’un Govern que no representa de cap manera els interessos del poble, i que a més s’ha format de forma il·legal. Tal i com va dir l’economista Arcadi Oliveres: “Estem en mans de delinqüents”.

Però la cosa no s’acaba aquí, en absolut. No seria tan greu el fet si no fos perquè aquests 578 assessors tenen no només un càrrec públic, sinó també un sou que surt de les arques del país. 
Aquests individus, que han aconseguit la butaca només per ser “amics o familiars de”, s’enriqueixen gràcies als impostos que, cada vegada amb més dificultats, paguem tots.

Malaurada i lamentablement, estem arribant a uns nivells de corrupció política i moral cada cop més greus. L’avarícia i l’ambició de poder són la veritable malaltia de la societat actual. El càncer té un nom: capitalisme. El bonic ideal de la democràcia s’ha contaminat amb les mentides i enganys d’una classe política sense escrúpols, que ha venut la seva decència i valors morals a canvi, com no, de poder i diners.

Aquests assessors i la gran estafa als ciutadans que representen només són la punta d’un gran iceberg. Cotxes oficials, sous vitalicis, hotels de luxe, dietes de 5 estrelles, roba de disseny...tots aquests individus són els que trepitgen impunement la resta de la població.

Si volem fer alguna cosa per canviar tot això, crec que no seria mala idea començar per fer fora tots aquests titelles de la seva poltrona. O no és això el que fa un empresari quan un treballador no fa la seva feina?



Doncs per aconseguir-ho hem de sortir tots al carrer, a protestar, a fer pinya en contra, a unir-nos davant la injustícia que representen.
Només així podrem arribar a una societat més justa i igualitària per tots; hem de comprendre i aplicar, d’una vegada per totes, el que va voler explicar Thomas Jefferson quan va dir:

“Quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió es converteix en un deure” 

Duran "lo Blanc"

Tots sabem que una de les coses més importants pels nacionalistes és la opinió que tenen altres del seu país, o sigui, la reputació d'aquest a l'estranger. Així, si tenim en compte aquesta qüestió en relació amb Espanya, podem observar que la resposta ha canviat radicalment al llarg del temps.

No fa massa, Espanya era coneguda per coses tan superficials, absurdes i vergonyosament còmiques com els toros, la paella i la sangria. Lamentablement, la cosa ha empitjorat força (sí, era difícil, però per desgràcia, així ha estat) , fins a l’extrem que ara el que més caracteritza aquest país són les càrregues policials, la delinqüència i la corrupció política.

I ja que parlem de corrupció política, hem de referir-nos a l’últim episodi de la llarga llista d’escàndols que ha protagonitzat Convergència i Unió: el “Cas Pallerols”. Com si de pel·lícules es tractés, podríem dir que aquesta és l’última entrega  d’una gran sèrie de casos de corrupció, malversació de fons, favors polítics, desviament de capital, pagaments irregulars, falsificació de documents, etc.

Trames tan sonades com la del "Cas Palau" (més de 30 milions d’euros de fons públics desviats, molts alts càrrecs del partit implicats i cap d’ells a la presó), la de les ITV (frau en les adjudicacions d’estacions d’inspecció a Catalunya, amb el secretari general de CDC Oriol Pujol com a gran protagonista), o la de la sanitat pública catalana (pagaments il·legals, favors i tràfic d’influències per part de càrrecs importants de CIU com Xavier Crespo, diputat i exalcalde de Lloret, destapats per la revista Cafè amb Llet de Blanes), caracteritzen el partit dirigit pel capo Artur Mas i el seu fidel sequaç Josep Antoni Duran i Lleida.

El “Cas Pallerols”, del qual parlàvem abans, és la darrera aventura d’aquest últim individu i del partit que presideix (UDC). Resulta que anys enrere, “el senyor que volia ser ministre” i altres alts càrrecs d’Unió, van decidir que l’assignació del Govern i les quotes dels afiliats no eren suficients per a satisfer les seves expectatives de salari. Així, van tenir la brillant idea de desviar importants quantitats de subvencions que el Govern destinava a cursos de formació per aturats.

Malgrat les convincents proves que presentava l’acusació (el ministeri públic), el Sr. Duran i Lleida estava tan convençut de que el seu partit no havia estat finançat a base de robar els diners destinats a la formació de persones a l’atur, que l’any 2000 (recent iniciada la investigació) va assegurar que presentaria la seva dimissió si això es demostrava.

Ves per on, 13 anys després, el cas s’ha tancat amb un acord pel qual UDC tornarà 380.000 euros dels fons que es van desviar.

Però, és tot el que van robar?

No, de fet, es calcula que la quantitat estafada ronda els 600.000 euros; en total, l’Estat va perdre a causa de la trama més de 5 milions d’euros. Bé, ja se sap que la justícia en aquest país no necessita ni gos ni bastó, i que és de “bona educació” compensar als lladres i delinqüents deixant que es quedin part del botí.

No ens enganyem, les màfies d’avui en dia arriben a tots els nivells, i van des de bancs, caixes i asseguradores fins a partits polítics. En aquest cas, la “gran família mafiosa” es diu CIU, i els membres troben en el partit la forma d’evadir la justícia.

I de la dimissió del Sr. Duran, què se n’ha fet? Doncs tampoc  ha dimitit. No dubtàvem del fet que honestedat, decència, transparència o honradesa no són qualificatius massa aplicables a Convergència i Unió. Ara, a més, sembla que a aquesta llista li haurem d’afegir la capacitat memorística.

Cal dir, no obstant, que aquesta actitud era d’esperar. Complir una promesa feta no és una cosa gaire habitual (per dir-ho d’alguna manera) entre la classe política actual, i si a més hi ha un sou d’uns 100.000 l’any pel mig... Així, no resulta fàcil que aquesta gent abandoni la butaca; tots volen ser a primera fila quan reparteixen els sobres. En definitiva, salta a la vista que en aquest país la dignitat de molts està en venda (si no, que li preguntin al tresorer del PP Luís Bárcenas).

Personalment, crec que el  senyor Duran, juntament amb la resta de personatges que omplen gairebé cada dia les portades dels diaris pels mateixos lamentables motius, haurien d’aprendre més de la seva pròpia història (literària), doncs el gran escriptor Francisco de Quevedo ja ho va dir fa més de 300 anys: “Aquel hombre que pierde la honra por el negocio, pierde el negocio y la honra”. Així sigui.